Que diuen que Quentin Tarantino ja està coent nova pel·lícula: The Hateful Eight. I serà western com aquell gran Django desencadenat que va estrenar l’any 2012. En tinc moltes ganes. Perquè una de Tarantino promet sempre descàrrega adrenalínica, i el cas és que la nostra política fa una temporada llarga que ens té fets a emocions fortes, però apunta aquest 2015 a mascletà final digna del crescendo culmen d’una pel·li d’en Quentin. Ahir seguia la sessió de control al Parlament i ho veia clar.
Artur Mas fa tota la fila d’en Django. Que aguanta i aguanta, calla i calla, empassa i empassa, rep d’aquí i rep d’allà, i es va contenint perquè té un pla, i sap que això no sortirà sol. Ha de mantenir posicions i esperar el moment oportú, però abans ja ha hagut d’aguantar molt. Ell va carregant-se i carregant-se de raons i de ganes de tornar-s’hi, però està clar que finalment saltarà i tindrà per a tots. Ahir el veia al Parlament contestant Alícia Sánchez-Camacho, Oriol junqueras, Miquel Iceta, Albert Rivera, Joan Herrera i David Fernández. Ell anava rebent a tort i a dret, per A i per Z. No rebia per part de ningú un gest que no fos atacant, ni tan sols de la mà del soci de legislatura. I ell va començar a saltar. Com deia el nom d’aquell curiós grup de música: “Se atormenta una vecina”. Com al final de les pel·lis de Tarantino. Coming soon.
I com passa sempre a les pel·lis del director de Kill Bill, és evident que moguda n’hi ha hagut de principi a fi, però que el final serà en alt. Mas, per exemple, ja no defuig el cos a cos amb les qüestions més espinoses i lletges de debatre. Ha vist clar que del soci ja no en pot esperar res a l’hora de driblar les càrregues de profunditat que l’oposició dirigeix a CiU per erosionar-la amb l’argument de la corrupció i de les polítiques socials. Som a tocar d’unes eleccions municipals (i després d’unes catalanes on hem quedat que això serà campi qui pugui), i ERC no renuncia a banderes que es disputa amb la Cup i Iniciativa. Mas sap que rebrà foc a discreció pertot, i ha decidit (finalment) tornar-s’hi.
Ahir va mostrar-se implacable. Acusacions sobre el cas Innova a Reus? Recordatori de qui el va impulsar (tripartit PSC-ERC-ICVEUiA). Apunt sobre qui va començar a burxar-hi? Recordatori de com l’alcalde de CiU va acudir a la justícia i com el seu govern va començar a mirar de redreçar el nyap. Proposta de debat monogràfic sobre el tema? Proposta d’ell d’entrar en detall sobre el cas Innova i altres (que diu que en té “moltes ganes”). Discussió sobre els consorcis sanitaris? Recordatori que la llei que els contempla va ser aprovada quan al govern català hi havia ERC i ICV. Indignació democràtica perquè el govern de CiU tira endavant el consorci sanitari de Lleida malgrat resolució del Parlament? Recordatori que n’hi va haver que es van passar pel clatell una resolució del Parlament en contra de foradar Barcelona per fer passar pel seu centre el túnel de l’AVE, amb Iniciativa aplaudint-ho. I més. Era un no parar. Mas, desencadenat. Veu que s’apropa el final de la pel·lícula (vegis aquí legislatura) i ha decidit que si això ha de ser com una d’en Tarantino i ha de morir fins l’apuntador, fóra bo que no fos l’únic que absurdament hi deixés la pell. Django, a més, al final se’n salva (i aquí disculpin per l’spoiler). Veurem com li surt. Com a mínim, ara fa la fila que no es resigna al típic final que tothom dóna per fet. Agafin les crispetes. I l’impermeable. No serà apte per a tots els públics.
