El procés no es desinfla pel simple fet que no és el globus que l’unionisme ens va voler vendre des del minut u, i d’això ja en fa anys, pel camí de quatre. De fet, el 24 d’abril, el Sant Jordi estarà ple a vessar d’independentistes, mentre que el 12 d’octubre passat l’unionisme hipersubvencionat pels qui més calerons i poder polític tenen no va poder omplir més que el centre de Plaça Catalunya, no tot l’indret. Aquestes són dues fotos que no retraten el conjunt de votants catalans, no, però que donen pistes sobre la potència d’un món i l’altre. Sobre la mobilització d’uns i altres malgrat tot, que és molt.
No és poc, veure com als partits sobiranistes els costa Déu i ajuda posar-se d’acord i fer diferent de com sempre. Això pesa, i molt, a anys llum de la maquinària econòmica, institucional i mediàtica que des de Madrid fa mesos que van engegar a tot drap contra allò que bull a Catalunya. Però malgrat això, la reivindicació no mor, la nació hi persisteix i hi ha molts que la reivindiquen amb totes les lletres practicant des de la base allò que la fa possible: la voluntat de ser. Això no ha fallat ni un instant d’ençà que va començar tot.
Jo, com que mai no vaig ser un hiperventilat, ara tampoc no sóc un hiperdeprimit. I d’aquest gènere últimament me’n trobo molt, eh? A la xarxa especialment, però no només. Tot ho veuen negre, creuen que ja hem fet tard, que els partits sobiranistes l’han vessat… I bé, el cas és que raons per a l’escepticisme no en falten. Però, i el petit gaudi que aporta veure que la hiperventilació canvia de bàndol? Perquè no em diran que no han observat l’atac d’ansietat farcit de certa eufòria absurda que ha posseït uns quants (a la xarxa, als mitjans i en política) amb ganes tremendes per matar el procés sobiranista ja? Es fan a sobre la festa per la defunció del que caricaturitzen com el “prussés”. Tenen pressa. Molta pressa. I ho volen tot… i més. Cal posar-los en relleu, a ells i les seves expectatives, perquè de fins a quin punt una majoria de la societat catalana en vulgui frustrar les expectatives dependrà que el país se’n surti o que rebi les conseqüències d’un fracàs polític que el serà també col·lectiu. No em diguin que això no esperona l’optimisme i, sobretot, la remuntada?
