Entrem en fase decisiva. D’aquí a uns dies comença la campanya electoral de les eleccions municipals i l’acceleració política ja no s’aturarà fins que es coneguin els resultats del 27-S. Això vol dir que aquests mesos ompliran l’última pàgina d’un capítol de la Història de Catalunya que va començar amb la manifestació contra la sentència de l’Estatut, el juny de 2010, i es tancarà amb la constitució d’un Parlament que tindrà -o no- una majoria independentista. Un escenari utòpic fa només uns quants anys que avui s’ha convertit en una possibilitat realista.
Per tot plegat, no té cap sentit aquesta baralleta crònica entre CiU i ERC. En les poques sessions que queden al Parlament fóra una estupidesa que els republicans tornessin a deixar el Govern en minoria, ni que fos per una qüestió menor. No cal alimentar l’esquàlid argumentari unionista (dependentista, en l’aguda terminologia llombartiana) amb les evidències d’una divisió que ni tan sols és real, per més ciris que hagin encès PSOE, PP i Duran Lleida a la catedral de l’Almudena. I encara menys creuar acusacions a través dels mitjans de comunicació. Estic convençut que una part de les dificultats de l’ANC per omplir el Palau Sant Jordi deriven dels retrets públics d’Artur Mas contra ERC, una maniobra totalment innecessària i contraproduent.
En definitiva, en el futur immediat ningú -ni a Catalunya ni al món- no entendrà cap altra cosa que un bloc independentista compacte i totalment decidit a formar un Govern de concentració. Estem parlant d’Història. I la Història no està per històries.
