De vegades hom té la sensació que allò que hem decidit anomenar “el procés català” pateix d’un excés de cofoisme manifestament poc resilient davant les envestides que tot sovint, i en augment, ens fa arribar l’unionisme.
Sabut és, almenys teòricament, que fer l’Estat català és una tasca dura i feixuga, que requereix molta dosi de convicció i dedicació amb un enorme paraigua que tot ho aixoplugui de gran determinació. Si algú podia creure’s que amb quatre multitudinàries manifestacions i recollida de signatures la fita ja era reeixida o almenys molt ben encarada ara, espero se’n adoni, que cal molt més que tot això, que també és necessari, per fer possible un canvi tan brusc en les nostres vides.
L’adversari unionista és potent, més que no pas molts es pensaven i que ara se’ls comencen a obrir els ulls i refredar les cames, i més que ho serà i demostrarà ser-ho a mesura que ens anem acostant a dates significatives com, primer, les eleccions municipals i després les catalanes amb aquest caire suposadament plebiscitari que ara, ves per on, ens nega l’ínclit i, cada cop, més desenmascarat Pablo Iglesias. És clar, menystenir Espanya, com Estat, i el seu particular projecte nacional és el pitjor mal que s’ha fet al sobiranisme català i que caldrà posar-hi remei si, de veritat, volem continuar fent avançar el “procés” més enllà de la retòrica ben intencionada.
Corregint la frase de Churchill haurem de convenir que la independència és massa important com per deixar-la en mans merament d’activistes, que essent necessaris, no poden ni deuen substituir un clar, contundent i visionari lideratge polític. Hi ha lideratges pels temps de pau i d’altres per moments de convulsió. Seguint amb Churchill, ell fou “l’home” cridat a liderar els, fins aquell moment, decaiguts esperits britànics i guanyar la guerra; però el mateix Churchill fou una autèntica calamitat com a primer ministre, exemple de pèssim i excèntric gestor i malson de ministres i assessors, durant el període de postguerra.
He dit en moltes ocasions que formar part d’Espanya, i de l’Espanya autonòmica i democràtica en particular, ha empetitit enormement i terrible les nostres mires i inquietuds com a poble, al mateix temps que reduïa, les nostres ambicions nacionals i globals. Alguns dels debats que tota nació ha de participar activament com el debat de la seguretat, les aliances diplomàtiques o els grans reptes econòmics globals eren volgudament o inconscientment foragitats dels nostres interessos intel·lectuals particulars. Presentar-se al món com a més progressistes que estats que n’han fet gala dins un ordre, no només redueix les nostres possibilitats de reconeixement internacional, també ens deixa en evidencia davant d’un món, cada cop més global, on l’univers de Walt Disney poc té a veure amb les relacions internacionals i entre estats.
Fins no fa gaire, els grans temes d’alta política que ens recordava de Gaulle, formaven part únicament de l’agenda dels polítics professionals de l’estat i no pas de les nostres institucions i dels nostres polítics que, per contra, havien de vetllar per la defensa de la llengua, de la nostra cultura i el nostre teixit productiu. Un fet natural però totalment complementari amb pensar en gran i fer polítiques d’estat i no pas de regió.
Si volem, i ens creiem la independència de Catalunya, haurem de fer un gran exercici de realisme polític i esdevenir plenament creïbles davant les instàncies internacionals que ens ho exigiran. Altres, en circumstàncies diferents o similars, ho han fet i, a fe dels esdeveniments, que no se’n han penedit. Renegar d’unes forces armades pròpies, dels compromisos euroatlàntics o del capitalisme és un passaport a una tendra i perenne adolescència.
Espanya ho sap, ho conrea i esperona entre propis i estranys, i se n’aprofita. Fa de la nostra debilitat que, en part porta per nom ingenuïtat i inconsistència, la seva fortalesa i salvaguarda nacional. Suposo que saben del que parlo i no és això el que volem si del que es tracta és de veure algun dia l’Estat català independent.
