El cavaller, el mite, l’heroi, el patró de Catalunya. Envoltat de núvols i cavalcant un cavall blanc, Sant Jordi acompanyà el comte Borrell II l’any 985 per recuperar la ciutat de Barcelona dels musulmans; també es va aparèixer a Jaume I en la conquesta de València i Mallorca. Invocant-lo (“Sant Jordi, firam, firam!”), els catalans van fer seva la Mediterrània sencera, i la seva creu s’alçà al castell de Cetines, l’Acròpolis d’Atenes. Les Corts catalanes reunides el 1456 a Barcelona, fa 559 anys, proclamaren Sant Jordi patró de Catalunya ja que “mossèn Sant Jordi és patró i advocat del senyor Rei”.
Durant segles, els reis catalans van remoure cels i terres per aconseguir-ne alguna relíquia. A la capella del Palau de la Generalitat se’n conserven dos ossos. El cap del cavaller, però, fugí a Venècia. En canvi, arreu de la ciutat, estàtues, escuts, imatges, retaules omplien tots els racons de l’heroi. Pintant pels millors artistes catalans de tots els temps, el famós retaule que presidia la capella del palau, de Bernat Martorell, es conserva avui fragmentat i distribuït entre The Art Institute de Chicago i el Musée du Louvre de París.
La bandera amb la creu roja feia funcions de bandera nacional. Amb ella es van batre els diputats de la Generalitat al pla de Palau, mentre el conseller en cap de la ciutat, Rafael Casanova, contraatacava pel flanc esquerra dels catalans amb la de Santa Eulàlia. Les dues foren cremades públicament després de la desfeta. Cap de les dues no han tornat a assolir mai el protagonisme que havien tingut.
Símbol de força, de determinació, de lluita. Sant Jordi no és només tan sols un heroi, són uns ulls que miren una terra, és la mirada de la història, de la vida i de la llibertat. I on millor es percep aquesta mirada és en la estàtua de Josep Llimona a Montjuïc. Un cavaller nu, inerme, indefens, sense elm ni cuirassa, cavalcant, tombat d’un costat. Però amb la mirada plena de força, apunt d’esclatar d’energia.
Una mirada que ha resseguit la història de la nació catalana, que l’ha vist néixer, i fer-se forta, i l’ha vist traïda i revoltada. Sant Jordi s’ha fet espasa, i poema, i espiga i puny clos.
La Renaixença va saber veure-hi l’heroi de la nació. Joan Maragall va dir-ne: “Quan un poble pren per patró un heroi, és que vol reviure constantment la seva heroïcitat (…) No n’hi ha prou d’alegrar-se en la festa i la diada, ens cal renovar en cada moment la lluita i la victòria”. Josep Puig i Cadafalch va deixar escrit, a la casa de les Punxes, en un mosaic formidable: “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”.
Sant Jordi mata el drac d’una vegada!
