Avui, Sant Jordi, el més bonic és poder tenir un llibre o una rosa (o totes dues coses) per algú a qui t’estimes. Cristóbal Montoro, en canvi, que quan parla fa tota la fila que l’últim llibre que va llegir va ser fa molt de temps i que segurament era volum de comptes, té per a tots, Sant Jordi enllà, bàsicament amenaces. Per a tots els qui no són els seus, és clar.
Ahir llegia al Twitter una d’aquelles frases amb enginy que hi fan fortuna. Una d’aquelles frases amb què usuaris anònims i d’altres amb noms i cognoms sembla que competeixin constantment per veure qui és el més original o juganer. Bé, en tot cas, deia el tuit alguna cosa així com: “Serán necesarios muchos independentistas yihadistas para tapar eso de Rato”. Com si algú li hagués llegit la ment a Rajoy, a Jorge Fernández i companyia. I bé, com que la fórmula ja es va mostrar en tota la seva esplendor grotesca i obscena fa un parell de setmanes (és a dir, ja fa una eternitat), algú sempre sol·lícit a fer de hooligan ha prestat una idea de possible alternativa. Parlem de Montoro, efectivament, i de la immensa cortina de fum (i de porqueria) que ha volgut projectar via director de l’Agència Tributària (Santiago Menéndez) l’hora de venir a dir que això de Rato està molt estès i que (avís per a navegants) a veure què fan els socialistes, els convergents, els d’IU i la resta, demanant esclarir llistes negres de contribuents incomplidors. A veure què fan perquè les dades que té el ministeri d’Hisenda són “la pera patatera” (sic) i que ja ens entenem.
A dos dies de les eleccions municipals, autonòmiques, catalanes i espanyoles, és allò del dentista, del “no ens farem mal, oi?”, però a moltes més revolucions i amb espectacle polític que haurien de reservar a les graelles televisives per a l’horari adult, fora del protegit, per com de pornogràfic i feridor que és. Feridor de la més mínima sensibilitat democràtica, vull dir. Perquè ho va dir dimecres el director de l’Agència Tributària, sobre les dades i la presumpta i formació de la polèmica: és cosa de l’Administració pública, “saber organitzar-la i utilitzar-la”. Textual, com diria en Flotats. I un calfred va poder recórrer el cos de molts ciutadans, també entre els més honestos, que davant d’això, davant d’aquest “organitzar i utilitzar”, van poder intuir, una vegada més, la constatació desacomplexada que fa el PP de la utilització vergonyosa i partidista que fa de les institucions de tots al servei dels seus interessos més prosaics.
Les institucions, autoimmolant-se. La credibilitat d’un Estat, corcat pels qui més se’n reclamen defensors. És una amenaça, sens dubte, la simple perspectiva de poder seguir així. És això i un esperó per plantejar-se molt seriosament un desconnectar del tot per construir, de bell nou, un marc polític i de convivència a banda que en res s’hi sembli.
