Amb la campanya de les eleccions municipals ha començat una batalla política que, en un termini encara indeterminat, acabarà amb l’establiment de noves hegemonies. Les forces en concurrència responen a grans corrents de fons dins la societat catalana, dels quals per ara només un, el del sobiranisme, s’ha expressat amb molta determinació i una gran visibilitat. És obvi que hi ha d’altres impulsos, però sempre han emergit de forma més feble i menys articulada que la mobilització en favor d’una futura República Catalana.
Per això les urnes municipals -i, molt especialment, el resultat de la batalla de Barcelona- marcaran quins són els espais de partida de les diverses concepcions del país. Una victòria d’Ada Colau equivaldria a la superposició de l’eix social per damunt del nacional, basculant cap al reformisme dins de les institucions espanyoles. Per contra, un escenari amb Trias alcalde, Bosch reforçat i regidors de la CUP dins del plenari faria inajornable el procés d’emancipació política de la societat catalana. Barcelona se’n pot anar del procés o liderar-lo.
I caldrà mesurar, de la mateixa manera, quina penetració social mantenen encara els partits polítics que representen l’herència del règim del 78. PSC, PP i, sobretot, Ciutadans agruparan el vot conservador, el que té com a objectiu que, institucionalment, les coses es quedin més o menys com estan i només es posi en qüestió el repartiment intern de les quotes de poder.
Hi haurà sorpreses, segur. Per això cada vot ha d’afinar al màxim els objectius que es pretenen obtenir, de forma directa o indirecta. Només ho tenen fàcil els convençuts i els desinformats.
