És entendridor de veure el nivell de crispació que el debat municipal ha assolit a Barcelona. Quan un es mira les enquestes de satisfacció dels barcelonins dels últims anys resulta sorprenent que l’alcalde Trias pugui arribar a ésser descavalcat per un discurs que qualifica el seu govern de mafiós, entre d’altres amables adjectius. El mateix passa quan es ressegueix la política d’inversions per barris, i quan es repassa el currículum de pactes de l’alcalde amb d’altres formacions polítiques. Això per no parlar del bon paper que Barcelona fa en els índexs de desenvolupament urbà que s’han realitzat al món, els últims anys.
Diuen que la ciutat s’ha venut al turisme i al capitalisme descarnat però el model turistic i capitalista que tenim és el mateix que van desenvolupar els governs d’esquerra durant tres dècades. En aquells governs hi havia representats tots els amics i simpatitzants dels grups que ara ataquen Trias com si fos el dimoni escuat. La politica d’habitatge de Barcelona, per exemple, durant molts anys la va portar Iniciativa. Pel que fa al turisme, veient l’evolució dels últims anys, hom diria que el que realment molesta és que els visitants de Barcelona cada cop vagin més ben vestits i comprin en botigues més cares.
Barcelona s’ha convertit en un camp de batalla perquè va millor que mai. Sempre que la capital de Catalunya agafa força entra en conflicte amb Madrid i posa en perill la unitat d’Espanya. És una constant històrica. Ho sabia aquell general que, quan va arribar a la ciutat, el gener de 1939, va preguntar: “quien ha permitido esto?”. I ho sabien els militars del segle XIX que es van oposar a tirar a terra les muralles -amb Espartero al capdavant, dient que calia bombardejar la ciutat cada mig segle. També ho sabia Porcioles, l’alcalde franquista que va salvar Barcelona de ser destruïda, a canvi de no recatalanitzar-la, i que abans de la guerra civil havia escrit:
“L’onze de setembre de 1714 no es una data gloriosa per a Catalunya i es prodigaren, sí, per part dels ciutadans de la noble Barcelona, actes veritablement heroics. Els hi mancava, però, a aquells braus catalans, la consciencia nacional, la voluntat decisiva dels avantpassats, perquè la seva obra es pogués veure coronada amb la victòria. En perdre la nostra pàtria definitivament les seves llibertats i en veure’s completament anorreada, vençuda i humiliada, sentí l’enyorança de la seva personalitat pròpia i la vergonya d’un poble que havia jugat un tan gran paper en el concert mundial es veiés subjecte a un Estat que l’odiava “
Seguint l’exemple porciolista, Pasqual Maragall va creure que podria projectar Barcelona al món evitant el conflicte amb Espanya i al final es va trobar ell mateix embolicat amb la senyera per defensar quatre coses bàsiques. Potser cal recordar que el merder que tenim ara ve, en bona part, de l’obsessió d’Aznar per tancar el debat autònomic i convertir Madrid en el Pequín del món hispànic. Davant d’aquella política, Maragall va protestar amb un article en El País denunciant que “Madrid se va”. Trias va optar per abraçar l’independentisme amb tebiesa i mantenir un perfil baix. Ara es troba que la seva gestió no llueix prou i que, a través de l’Ada Colau, l’Estat sembla decidit a fer bona l’amenaça de l’Aznar que abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya.
Barcelona genera el 30 per cent del PIB de Catalunya i ocupa el 34 per cent dels seus treballadors. Si Barcelona creix, tots els habitants de l’àrea metropolitana i de la resta de Catalunya se’n beneficien. No només això, si Barcelona continua guanyant múscul econòmic i projecció al món, com aquests últims anys, les reivindicacions sobre el port i l’aeroport, ara en mans de Madrid, guanyaran força. Una altra cosa que passarà és que Tolosa i Perpinyà miraran cap a Catalunya més del que ja hi miren ara. Com que l’Ajuntament de Barcelona és de les poques institucions que han passat la crisi sense endeutar-se –i alguna cosa hi deu haver tingut a veure l’actual alcalde-, la ciutat és un reforç per a la sobirania catalana.
Per tant, qui està interessat a introduir les baixes passions en el debat polític sobre Barcelona? Per què una candidata que es presenta amb una llista plena de veterans d’Iniciativa, un partit vinculat a empreses com Agbar, està fent ombra a la CUP? Alguns candidats s’haurien de preguntar si la seva preocupació és la qualitat de vida de Nou Barris o la unitat Espanya, i deixar de fer el joc a l’Aznar. Els qui intenten substituir les bones idees pel ressentiment social haurien de pensar que, a la llarga, ells també hi perderan.
