En dies com avui es demostra que el sistema és antic. Avui no puc escriure res que pugui ser considerat com una crida a votar un partit concret. Recorden l'”Urruti t’estimo” de Puyal?. Lliga del Barça guanyada al camp del Valladolid gràcies a un penal aturat per Urruti. Als lectors més joves els sonarà a batalleta dels pares i als lectors no tan joves ho recordaran com un oasi nostàlgic en una època en què el Barça guanyava una lliga per dècada. Per què aquest viatge al pou de la memòria? Perquè la llei electoral que ens impedeix a tots actuar avui i demà com a persones normal es va aprovar en dies com aquells, la primavera del 1985, ja fa trenta anys. El Barça ha canviat però la llei electoral no.
El 1985 no existia Internet i per tant la premsa digital no era ni un concepte. Les xarxes socials es limitaven als carrers, places, bars, entitats, escoles, llocs de treball, camps de futbol i altres formes d’agrupació col·lectiva que sempre requerien ser-hi present en persona. Per això era molt més fàcil controlar els missatges: s’imposa silenci per llei i el dissabte de vigília electoral s’aconseguia, efectivament, l’omertà política a l’àmbit públic. Com tantes i tantes coses, es restringia la llibertat política a la intimitat: en dinars familiars sí que es podia parlar de política.
Però al cap d’uns anys, els estrategues de campanya van anar creant mecanismes perquè fins i tot en aquesta jornada els candidats apareguessin en pantalla. Primer va ser explicar com vivien un dia tan singular: ha anat a passejar el gos, ha anat a fer un vol amb la dona, ha anat a dinar a casa de la mare, ha portat els fills al cine i ha quedat amb els amics que feia temps no veia, que es vegi que és un candidat familiar i proper. En canvi, el seu rival polític ha optat per córrer per la muntanya i anar a missa, que quedi clar que es cuida i a més és catòlic. I així tot.
Més tard, es va donar una giragonsa: els diaris del mateix dia de les eleccions publicaven en portada una foto curiosa i amistosa de tots els candidats lluïnt fair-play: asseguts en una mateixa taula, xutant una mateixa pilota o fent equilibris damunt una biga. Això permetia, per si no ho teníem clar, tornar a veure els candidats en primera plana el mateix dia que anàvem a votar. La giragonsa ve ara: com que la foto es feia el dia abans –dissabte- les televisions van trobar un filó i el mateix dissabte –dia de reflexió- feien una notícia-making off de com els fotògrafs executaven la portada de l’endemà. És a dir, els mateixos partits que imposen aquest anacronisme de la jornada de reflexió són els mateixos que s’inventen maneres de saltar-se’l.
I després ve diumenge: a l’esmentada foto-portada s’hi afegeix el moment en què el candidat ha anat a votar, quin ha estat el més matiner, a quin han escridassat i quants fills l’han acompanyat. Més tard, comencen a circular aquelles enquestes a peu d’urna que no es poden fer públiques fins les vuit del vespre per no induïr al vot però que tothom té i que, des que existeix Twitter s’eleven a públiques. El surrealisme arriba a categoria de vergonya quan en unes eleccions espanyoles no es poden publicar recomptes fins que han tancat els col·legis de Canàries i a les europees els d’Itàlia, no fos cas que el resultat del Pol de la Llibertat a Siena afecti els votants locals.
Tot això està desbordat per tot arreu. M’imagino que la jornada de reflexió i totes les limitacions en període electoral tenien un sentit en un país que havia de consolidar les eleccions. Però els països amb més tradició democràtica no les tenen perquè confien en la consciència individual. Al Regne Unit o a la Gran Bretanya es pot demanar el vot fins el mateix moment de dipositar-lo. No existeix la jornada de reflexió i, com que la llibertat de premsa és total, els diaris poden publicar sondejos. Perquè aquesta és una altra: vinga tots a mofar-se d’Andorra per país receptor de diners no declarats però quan convé s’aprofita el mateix buit legal per fer evasió d’enquestes.
Jornades de reflexió que no ho són, peticions de vot encobertes i enquestes alegals. Si tot això està superat, perquè dies com avui no s’actualitzen. Bé, sí que s’actualitzen, sí. Les pròximes hores –que no són formalment de campanya electoral- rebreu missatges, whatsapps i cadenes de correus electrònics demanant que voteu a aquell o l’altre perquè la ciutat o el país està en risc si governen els altres. Desitjo que avui sigui l’última campanya electoral amb la formalitat legal de jornada de reflexió. Costa d’imaginar, però si després de l’Urruti t’estimo el Barça ha estat capaç de guanyar 13 lligues això també és possible. Només cal voler-ho i creure-hi.
