Fins i tot els que han guanyat les eleccions a Barcelona tenen por. El mapa electoral territorial i el nombre de vots obtinguts per uns i pels altres no invita a llançar les campanes al vol. A Barcelona, per exemple, una ciutat en la qual tenen dret de vot 1.168.899 persones, Ada Colau serà alcaldessa amb 176.337 vots, un 25% dels electors que va anar a votar, que van ser 702.692 (60,61%). Diria el mateix de Trias, perquè al capdavall ha obtingut 158.928 vots (22,72%). Per tant, tan representativa és la Sra. Colau com el Sr. Trias. En aquest sentit, doncs, em sembla que, passada l’eufòria, fins i tot els radicals que donen suport a la Colau s’adonaran que tenen un problema. No es pot governar contra una part tan important de la gent, encara que els consideris de dretes, “gentussa”, “mafiosos”, o qualsevol altre insult que se’ls acudeixi. Molts ciutadans han confiat en Trias i cal respectar-los tant com als que han donat suport a Colau.
A més, si als resultats de CiU hi sumes els de la resta de candidatures amb presència a l’ajuntament (273.536 vots repartits entre C’s, ERC, PSC i CUP), de seguida t’adones que Colau té al davant 432.464 persones que no l’han votada. Una ciutat sencera, com aquell que diu. I tanmateix, el cop que ha significat per al sobiranisme perdre la capital catalana és difícil d’amortir. Qui s’ha de fer més preguntes, però, és l’esquerra independentista. ¿Per què, tot i augmentar significatiment la seva representació al consistori barceloní, no és capaç de ser alternativa a CiU? ¿Per què no absorbeixen el descontentament i en canvi perden electors a favor de Colau? Per dir-ho en els termes ideològics que agraden tant, la dreta nacionalista és un mur contra la dreta unionista mentre que l’esquerra independentista no ha aconseguit ser la majoria alternativa per derrotar “l’enemic a batre” per tothom, CiU, i contenir els que celebren el seu triomf davant Trias al crit de “Sí se puede”, que ja sabem què vol dir i a qui representa.
Tot i la sagnia de vots, CiU continua essent el primer partit de Catalunya, a molta o poca distància del PSC, segons si parlem de vots o de regidors, i molt per damunt de la resta, incloent totes les fórmules que ICV-EUiA ha trobat per fer-se la cirurgia estètica. Restin sinó els vots obtinguts per la candidatura de BComú als 366.008 que ICV-EUiA ha obtingut a tot Catalunya. Misèria, amb un gran premi a Barcelona. CiU, tot i tenir el pitjor resultat des del 1979 en unes municipals, conserva 669.668 vots i el PSC, que està en franca decadència, 529.350 vots. Per tant, posem les coses al seu lloc. El pluralisme ha estat des de l’inici de la democràcia la característica del sistema de partits a Catalunya. El bipartidisme és una característica espanyola i no pas catalana. Els que han de prendre decisions aviat que analitzin bé on som i que actuïn en conseqüència.
El procés està en un punt que cal resoldre’l amb més o menys diligència. Hauria estat desitjable que el PP o el PSOE haguessin abonat la tesi del sobiranisme català segons la qual l’única via per resoldre la qüestió era convocar un referèndum amb totes les garanties democràtiques. Per al nacionalisme espanyol aquesta no podia ser una opció real de cap manera. I som on som, amb un sobiranisme que, fins i tot en unes eleccions en què la participació ha estat inferior a les darreres eleccions al Parlament en gairebé 10 punt —dels 3.668.310 (67,76%) de votants el 2012 s’ha passat als 3.143.315 (57,89%) d’ara—, la suma del sobiranisme estricte (CiU, ERC i CUP) és extremadament alta: 1.400.084 (44,7%), 7 punts per sobre del 2011. Si hi afegíssim Procés Constituent i una part d’EUiA, aquest nombre s’incrementaria una mica.
Què vull dir amb tot això? Doncs que ha arribat l’hora del “caixa o faixa”. Convé no dilatar més el procés. Una altra cosa és decidir com encarar-lo. Personalment, sóc partidari que el president abandoni la discussió de la llista unitària. Ha de dedicar els seus esforços a confegir una llista transversal encapçalada per ell. Pot prendre l’exemple de BComú, que és una candidatura d’agregats. CiU és una marca cremada i per això la candidatura del president ha de ser postgovergent. El 27S el president ha d’encarar les eleccions net com una patena, amb una programa social independentista i amb un munt d’independents que li facin costat. Donada la incapacitat de l’esquerra independentista d’articular una majoria alternativa, almenys que el president salvi els mobles amb una majoria contundent, superior als 50 diputats que te ara, per frenar els unionistes, siguin de dretes o d’esquerres, conservadors o anticapitalistes.
