Aquesta setmana faig 47 anys, que no són pocs. Quan encara estava per néixer, el meu pare pensava posar-me un nom que no es pogués traduir al castellà en anar-me a inscriure al registre, cosa que passava indefectiblement. Per això va triar un nom grec d’impossible castellanització. Mon pare rumiava també l’escola on em durien ell i ma mare, un cop fos el moment. Les monges, les mateixes que li deien a ma mare, de petita, «hablar catalán no es fino», no eren una opció, ni tampoc les «escuelas nacionales», on es cantava «Cara al sol» i els joseantonios penjaven a les parets. Els meus pares, juntament amb uns quants pares més van començar a moure’s per fer ells l’escola que volien i convertir l’escolarització dels seus fills en una cosa de país normal enmig d’una dictadura horrible. Visionaris. Amb una sabata i una espardenya. Com sempre, a casa nostra. I fora de la legalitat, és clar. Com tot en aquella època.
Van visitar altres escoles cooperatives que ja existien a Reus, a Sant Sadurní d’Anoia, van parlar molt amb molts mestres, van llegir molt. La primera versió de l’escola Enxaneta que jo vaig conèixer, a 3 anys, era molt precària: dues o tres classes, molt poquets nens i pocs mestres. Després, la cosa es va engrandir. A 5 anys, vam passar a un edifici gran i ruinós que es va adecentar gràcies al treball de totes les famílies. A l’estiu, tots sabíem que tocava anar a pintar i netejar l’escola i els nens també hi anàvem, a ajudar. Ho féiem tot en català, és clar, menys la classe de francès i l’assignatura de llengua i de literatura castellana, que no era cap «llengua estrangera», ja que tots els nens la sabíem perfectament des de sempre. De tant en tant, apareixien inspectors a l’escola i llavors els mestres ens deien que si ens preguntaven res, parléssim en castellà. No sé si a cada visita d’aquelles, els mestres penjaven creus a la paret o això són records que jo he dibuixat després a la memòria. Suposo que els posaven multes per això o per allò. Però no passava res, o almenys els nens no ho sabíem. Els nostres mestres eren una gent meravellosa: mai he vist uns docents tan valents, tan treballadors, tan apassionats per la seva feina, tan pendents de nosaltres en tots els sentits. Jo crec que ens estimaven molt; de petit, això és una cosa molt evident quan és de veritat. Quan jo tenia 7 anys, Franco es va morir, Arias Navarro va sortir a la tele a dir-ho i els meus pares van obrir ampolles de xampany per celebrar-ho.
A l’escola, apreníem mates, llengües, història, ciències. Tot continuava igual, ens féiem grans. El 1979, la nostra escola i la resta d’escoles de naixença semblant, unes 80, reunides en el Colectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC), van començar a reclamar a la Generalitat incipient passar a formar part de l’escola pública. A setè de bàsica, amb 11 anys, hi va haver el 23-F. L’escola va continuar igual. Entre el 1983 i el 1988, les escoles del CEPEPC van fer-se públiques. Nosaltres no ho sabíem però els nostres mestres, els nostres pares, havien treballat com bèsties per donar continuïtat a una escola que ja existia abans de la Guerra Civil i la dictadura: la més lliure, igualitària i moderna que havia existit mai. Els fils que van filar aquelles escoles llunyanes es van nuar a les cooperatives dels anys 60 i 70 i finalment, es va començar a teixir la xarxa de les escoles públiques a Catalunya a partir dels 80’s. Tothom hi havia treballat i per tant, tothom se l’havia feta seva. Era pública en el sentit més literal. Amb bases de formigó, a prova de terratrèmols. No cal ara dir obvietats: la continuïtat de l’escola és la continuïtat de tot perquè assegura el futur de la literatura, del cinema, del periodisme, del pensament, de la política, de l’economia, de la ciència i la tecnologia. Som la nostra llengua. Som la nostra escola. Per això, al darrer perpetrador d’intent de genocidi cultural del nostre poble, al tal Wert i al seu govern i partit, a tots els ignorants de mala fe que li fan la gara-gara, els dic que ja poden venir, que els espero. Que no tinc fills per defensar, però tinc alumnes, tinc amics pels quals lluitar, germans que tenen el castellà, l’àrab, el rus, el romanès de llengua materna. Que els defensaré amb les dents, amb les ungles. Amb la insubmissió. Més val que s’entretingui anant a corrides de toros. Amb l’escola, que no s’hi atreveixi, que no faci un pas més. Realment no sap amb qui se les heu.
