La setmana passada, dijous, un amic amb línia directa amb l’actual (i l’anterior) cúpula d’Esquerra, com qui no vol la cosa, en una conversa distesa, va deixar-me caure una idea que ja m’havia arribat uns quants dies abans. Una idea d’aquelles que fan mala espina. Parlàvem de la imminent elecció de president o presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, donàvem força per fet que Jordi Sánchez seria l’escollit pel Secretariat, i tots dos conveníem que seria un bon perfil. Ell hi estava d’acord però a la vegada va deixar caure la frase: “Llàstima que a ERC el veuran molt com l’amic d’en David Madí, amb ganes de pressionar per la llista unitària”. Pam.
Aquest país és molt petit i ja fa molt que corre (interessadament, és clar) que el gran estrateg de l’Artur Mas aspirant a president torna a marcar la pauta a la cuina del líder convergent. Com en tot allò que envolta els qui són o han estat cervells a l’ombra d’un líder polític, la llegenda (farcida de realitat o no) és molt útil per esquitxar amb la sospita el seu assessorat. És el que es busca de fa dies (aquest cap de setmana mateix a la premsa més anti-Mas) amb el president català.
Hi ha molt de nervi. Massa. I no dic que no estigui justificat en més d’un cas. Però el simple fet de veure a l’horitzó una possibilitat de rebrot del debat sobre la llista unitària de cara a les eleccions catalanes del 27-S no justifica tanta histèria entre bambolines. No justifica això ni l’orquestració de l’esquitx indiscriminat. És un debat tancat? En principi sí. I en final? Això no se sabrà fins que no siguem al cap del carrer. És el que té la política. I témer tant un debat sobre una llista, per no tenir-ne la certesa absoluta, quan no es tenen certeses de ben bé res en un context polític tan trencador com el que ens asseguren que s’està impulsant a Catalunya, diu molt poc dels més inquiets.
És en aquest sentit que Jordi Sánchez, d’estrena fa quatre dies, va començar a donar pistes sobre l’encert del seu nomenament al capdavant de l’ANC quan, aquest cap de setmana mateix, preguntat sobre l’opció de la llista unitària (el rum-rum, que corre…) va deixar clar que aquesta opció ara per ara està tancada per erosionadora. Per sempre? Res no és per sempre. O sí. O no. O ja veurem. Però sense histèries ni maximalismes absurds. I Sánchez ahir també va descartar una declaració unilateral d’independència (DUI) l’endemà de les eleccions del 27-S. Va apostar per un procés constituent ben fet. I va aportar calma, enmig de tant de nervi (en molts casos injustificat). Només per això, ja d’entrada, Jordi Sánchez sembla tot un encert en la tria. Calma.
