El 10 de novembre passat, fa poc més de mig any, The Times obria en portada sobre la votació per la independència de Catalunya del dia abans, amb les paraules següents: “Milers de catalans voten amb esperança la separació d’Espanya.” Certament, la revolució dels somriures s’ha basat en l’esperança d’un país nou, millor, més just i més pròsper. Un país per fer, ja no pensant en els que hi som avui, sinó en els que hi viuran demà. I per això en aquests mesos que tenim fins al 27-S ens cal, més que mai, recuperar-la, combinant-la amb l’ambició, l’audàcia i el compromís indestructible per a fer del 27S les eleccions plebiscitàries per a la independència.
En aquest mateix digital, l’Agustí Colomines titulava el seu article setmanal: “Directes cap al 27S”. Em va robar el titular, I per això proposo el de “L’hora del president”.
Els resultats de les municipals han tornat a dir-nos clarament el que Jordi Sànchez, president de l’ANC, està repetint un cop i un altre: “No hi ha alternativa a la majoria independentista”. Les forces que defensen la independència de Catalunya tenen una majoria àmplia i plural, i el procés, empès per la societat civil, té un lideratge compartit i col.laboratiu. És la força d’una generació la que està canviant les coses. El poble de Catalunya està insistint i insistint en cada votació: “Anem tots junts a la independència, fem-ho tots alhora, però complementeu-vos uns i altres, partits i societat civil, per arrossegar el més gran nombre de vots”. No és només un sí, en són varis sís. Per tant, directes cap al 27S a refermar aquesta majoria i a fer-la créixer. El 27S ja no és una oportunitat, és una necessitat.
Per això, ara més que mai, és l’hora del president.
Ell va provocar el més gran desafiament fet a Espanya des que Francesc Macià va decidir proclamar la República Catalana. Al meu entendre, el seu lideratge i fermesa, haver captat les palpitacions del temps, ha evitat que Convergència i Unió es trobés en una situació molt complicada i ha permès sumar CiU en el camp dels independentistes. És el gran actiu de la seva federació i ara és imprescindible que jugui en la posició de lliure en l’estadi. De nou, li pertoca tornar a captar el moment decisiu davant del que ens trobem. Amb tota la determinació i amb tota l’esperança. Igual que ha de fer Oriol Junqueras i ERC i la llista de les CUP.
Deia Agustí Colomines en l’article citat “Personalment, sóc partidari que el president abandoni la discussió de la llista unitària. Ha de dedicar els seus esforços a confegir una llista transversal encapçalada per ell”. Torno a estar-hi completament d’acord. Cal tenir les millors llistes possibles, les més atractives i amb les que més vots aconseguim sumar pel procés.
Per tant, que el president proposi la millor llista possible que cregui capaç per tirar endavant el repte del full de ruta. I els altres també. Que lideri en aquests 4 mesos el clam d’un país que vol ser independent. I els altres també. Que cremi les naus. I els altres també. Cal que abanderi la revolució democràtica que implica justícia social, regeneració democràtica i trencament de l’establishment.I els altres també. Que s’instauri un clima de confiança i de respecte entre tots els que juguem en el mateix equip. Prou dubtes, retrets i politiqueigs. Insisteixo en el punt de no retorn en el que ens trobem. I aquest sentiment ha de fer-se palès, ha de sentir-se, s’ha de veure, s’ha de viure. Cal tancar d’una vegada el debat d’UDC –és a dir, cal sumar aquells que vulguin la independència- i cal avançar amb tota la determinació. Això és, un programa per a la nova República de Catalunya.
Hem de situar el projecte de la independència de Catalunya en el carril central de la política catalana. Arrenquen els 4 mesos més importants de les nostres vides.
