Un dels àmbits més productius de la sempre admirable llengua castellana és en el de la generació de termes despectius per referir-se als catalans. Tradicionalment el més usat ha estat el de “polaco”, d’etimologia incerta però clara intenció insultant. “Polaco” és la persona i ho és també l’idioma, en una amalgama que inclou qualsevol tret que s’identifiqui des de la catalanitat. Però les llengües són especialment actives quan ho necessiten i al clàssic “polacos” s’hi han anat afegint molts altres adjectius i substantius, sempre amb la intenció d’insultar els catalans o el seu idioma i cultura. Darrerament se n’ha generat una gran varietat -sempre amb la mateixa arrel- com ara “catalibán”, “catalanazi”, “catalerdo” o “catalino”. I el més de moda: “catalufo”, amb derivats que intenten incrementar encara més la càrrega insultant del tipus “cagalufo” i “cacalufo”.
Tanta creativitat no és més que una expressió òbvia de la catalanofòbia popular espanyola, semblant als acudits de catalans que s’escolten als bars. Per això s’han fet alguns intents de circumscriure tots aquests insults als catalans independentistes, per tal d’alleugerir-ne la càrrega etnicista. Pío Moa, per exemple, ho intenta -sense dissimular gaire l’odi de fons- en aquest article.
Però la base supremacista i xenòfoba d’aquests termes no és fàcilment delimitable. Per això tan “catalufo” és un activista de l’ANC com un espanyol/espanyol que hagi comès la gosadia de simpatitzar amb el FC Barcelona. La pressió és genèrica, ni tan sols té res a veure amb una determinada actitud política.
Fins aquí, un etnicisme catalanòfob que ve de lluny i que, en general, s’ha respost amb el recurs de l’humor, com demostren sàtires tan populars com Polònia o Crackòvia. És cert que també hi ha catalans que insulten els “catalufos”, però això ja és una afecció que es manifesta en individus aïllats i entra en l’àmbit de la psiquiatria.
