La batalla de Barcelona sembla ser cosa de dos. I així és en part. Només en part. Seguint la lògica més estricta i les enquestes més difoses, l’alcaldia es decideix entre Xavier Trias i Ada Colau. Entre Convergència i Unió i Barcelona en Comú. No són només dos noms, com ha semblat tantes altres vegades. Hi ha dos projectes i dos models de ciutats antagònics almenys en aparença.
Trias representa la continuïtat de la Barcelona que es va covar amb Narcís Serra i va prendre tota la forma amb Pasqual Maragall. Un model que es va allargar i diluir fins a la caricatura amb Joan Clos i Jordi Hereu. Xavier Trias l’ha entomada i ha abrillantat encara més l’herència rebuda. Es pot afirmar que Barcelona és una ciutat d’èxit. No només per l’allau turística i l’esclat hoteler. També per la consolidació d’activitats que la diversifiquen, com ara els centres d’investigació o la concentració d’empreses de noves tecnologies. I per la dignificació dels barris perifèrics. Un ajuntament no pot evitar totes les conseqüències d’una crisi econòmica general i greu, però pot pal·liar-ne alguns efectes. Això fa ara el de Barcelona, malgrat totes les crítiques descarnades i interessades. L’èxit es tradueix en unes altres consideracions. Com més ingressos pugui celebrar un ajuntament, sens escanyar fiscalment les classes mitjanes, més despesa pot dedicar a tots els problemes que arrossega.
La Barcelona d’Ada Colau és una ciutat “social”, que s’articula sobre uns altres valors que reivindiquen la igualtat forçada des de la intervenció pública. És també una ciutat anticapitalista, que renega del model hegemònic en totes les capitals d’aquesta part del món que competeixen amb Barcelona. Que es mira amb el morro tort turistes i congressos. Encara que durant la campanya electoral Ada Colau hagi rebaixat aquest to, en un intent de reduir el rebuig de la seva proposta entre les capes mitjanes, que necessita per aconseguir l’alcaldia.
Aquests són els dos models en litigi. Les enquestes per ara semblen donar la majoria al gran canvi. Potser els barcelonins que s’han deixat seduir per les reivindicacions dràstiques d’Ada Colau no n’han apamat bé les conseqüències. Les urnes diumenge i els pròxims quatre anys ho aclariran tot. Per a bé o per a mal.
La víctima d’aquesta disjuntiva “social” ha estat la perspectiva “nacional”. Tant Ada Colau com el mateix Xavier Trias es troben incòmodes en el debat dit sobiranista. L’una i l’altre es pensen que no els convé. En tots dos casos els desperten les contradiccions. Encara que Trias és coherent a la força, ni que sigui perquè ha de seguir necessàriament les conviccions i la darrera estratègia del seu partit. Sigui com sigui, els resultats en la capital de Catalunya no tindran cap intenció plebiscitària. I en aquest sentit es pot dir que una Barcelona, la que voldria ser capital d’un nou Estat, sembla que ja ha perdut abans d’hora.
