No és que estigui en contra de les enquestes, és que no crec que es pugui fer política a partir d’una enquesta. Com tampoc no crec que la política hagi de dependre de l’opinió d’una colla de tertulians o de l’editorial d’un diari o d’un altre. Tots els que voregem els ambients polítics sabem que un dels principals defectes de la política actual és l’excés de tàctica, de politiqueria grandiloqüent. En una mena de qui dia passa any empeny, hi ha polítics, per tant no tots, que prenen decisions segons com bufa el vent. N’hi ha, en canvi, que sabem molt bé què busquen.
En l’enquesta que ahir va publicar el diari La Vanguardia, la línia editorial del qual avui tothom sap quina és, Jordi Sauret, director gerent de l’empresa a la qual va encarregar l’enquesta el diari, Feedback, en feia la valoració. Hi destacava diverses coses. Només en comentaré dues, que de fet són l’anvers i els revers d’una mateixa cosa.
La projecció d’ahir deixava clar que el “bloc sobiranista” continuaria sent majoritari en el futur Parlament, amb un nivell de suport ciutadà similar, entre 71 i 74 escons, als que té actualment, que són 74, per bé que hi ha diputats d’ICV-EUiA, cosa que no es té em compte, que podrien sumar-se perfectament al sobiranisme. La novetat, si és que és una novetat, és que el principal partit nacionalista (CiU) perd molt pes (15 escons), que els guanya en part ERC (n’augmenta 6), però amb menor intensitat que en altres estudis, ja que la CUP guanyaria, segons l’enquesta, 8 escons i milloraria de manera significativa posicions dins del subespai d’esquerra independentista.
Primera conclusió, doncs: el “bloc sobiranista” manté posicions però altera els seus pesos interns. La federació nacionalista, malgrat comptar amb el líder que ha posat en escac l’estat i contra el qual van dirigides totes les represàlies, va perdent posicions. No s’han preguntat vostès per què els querellats pel 9-N són membres de CiU que estaven en el Govern i, en canvi, l’estat no es va querellar contra Junqueras, Arrufat, Duran i Lleida o Carme Forcadell, posem per cas. La resposta és fàcil, els que governen i prenen decisions són l’objectiu a abatre per part de l’estat. Els altres són com els articulistes, el que diuen i el que fan els surt de franc, malgrat que després vagin a fer cua per auto inculpar-se i posar-se al costat del president.
El desgast de governar i, sobretot, de combinar procés sobiranista amb austeritat li està sortint car al president Mas. Des que va prendre la decisió d’encapçalar institucionalment el procés sobiranista ha anat perdent escons, els quals han anat a parar als partits sobiranistes que no governen o bé que, com en el cas de la CUP, no estan disposats a sacrificar ni una coma del seu ideologisme per empènyer cap a la independència. Els seus escons no serviran mai per formar govern. Tot plegat és un absurd, perquè tothom sap quin és l’efecte que té sobre un polític el fet que en un període de cinc anys el seu grup pugui quedar reduït a 35 escons, després de prendre’n 12 el 2012 i 15, si es compleix el pronòstic, el 2015. Les pressions que rebrà, internes i externes, inevitablement tindran una gran incidència sobre la seva continuïtat i, per extensió, sobre el procés. Això és el que es busca i només els llecs o els tramposes fan veure que aquesta no és la qüestió.
Amb un resultats com els que anunciava La Vanguardia, el procés quedaria estancat, perquè no m’imagino un Govern tripartit CiU (o CDC), ERC i CUP. Ni ells el voldrien. Si fins ara no han volgut governar, què els faria canviar d’opinió? ERC i la CUP han treballat per desgastar CiU i seria estrany que ara rectifiquessin, sobretot quan noten l’alè de l’esquerra estatista al clatell. Con la dreta, l’esquerra independentista també viu infundada per l’esquerra estatista i hi competeix.
En un país en què el polític més ben valorat és aquell que, com el diputat David Fernández, només fa espectacle, de vegades del bo i no cal dir que just, i que es més conegut pels lemes de les samarretes que no pas per les propostes de llei o els decrets (que no pot fer perquè sempre actua des de la confortable oposició), és que no anem bé. Què fan els tres expert que ERC va promoure al Govern? Els ho dic: tocar el flabiol. Fer com Juan Carlos Monedero, de Podemos, a qui es veu que no agrada embrutar-se les mans amb el poder, que és el que desitgen a tota costa Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, no serveix de res. La política catalana està molt més contaminada que l’espanyola per aquesta mena de gent.
Mentre el “bloc sobiranista” manté posicions i es redistribueix, el “bloc unionista” fa el mateix. Aquesta és la segona consideració que volia fer.
El gran avenç de Ciutadans que augura l’enquesta, que sumaria 17 escons fins a situar-se en els 26, situant-se a prop d’ERC o fins i tot empatant-hi, és proporcional a la caiguda del PSC i PPC. La raó d’aquest espectacular increment del partit d’Albert Rivera és, segons Sauret, encara que ell no ho planteja d’aquesta manera, perquè una altra vegada som davant del triomf del “purisme”. C’s és percebut com un partit “nou”, sense vincles amb la corrupció i les retallades, senzillament perquè no ha governat mai enlloc. A Catalunya és un partit que no és present en cap instància on es decideixi alguna cosa que afecti de veritat els ciutadans que diu defensar. A Espanya tampoc. El seu discurs és monolíticament espanyolista i s’assembla molt al que els conservadors britànics fan servir contra l’SNP, ara que les enquestes els auguren un paper decisiu a Westminster, per excitar el vot més reaccionari. C’s ha crescut amb una proposta regeneracionista que podria signar qualsevol persona, però també esbombant la idea que calia acabar amb la influència dels nacionalismes basc i català en els governs de Madrid.
La perversió de C’s és doble en aquest sentit. És el partit abanderat de l’unionisme al mateix temps que pretén reduir al no-res la influència a Espanya dels partits nacionalistes. Refusen la independència de Catalunya, fins i tot la possibilitat de poder decidir-ho democràticament, però no ofereixen res a canvi, més enllà de destruir el sistema d’equilibris entre l’estat i les nacionalitats que es va imposar amb la Constitució de 1978. C’s és molt més perillós que el PP i no cal dir que el PSC. Que el sobiranisme no se n’adoni o que ho minimitzi és una mostra més de fins a quin punt estan abordant amb ceguera absoluta el tram final del combat que es va posar en marxar l’endemà de l’Onze de Setembre de 2012.
L’enquesta de La Vanguardia hauria de fer obrir el ulls als sobiranistes que realment volen la independència. Si el sobiranisme vol triomfar ha de resoldre unes quantes incògnites i la primera i més important és qui ha de liderar la secessió. Cal que hi siguin tots els que vulguin ser-hi, però algú ha de prendre la responsabilitat d’anar al capdavant. Només hi ha un president de la Generalitat i no dos o tres o quatre. I aquest president és el que haurà de conduir els 18 mesos pactats al full de ruta i és el que s’haurà d’asseure a negociar amb el govern de Madrid, amb el món i, també, amb els contraris a la independència. I aquest president convé que sàpiga que la política és alguna cosa més que “pit i collons” o bé una apel·lació romàntica al “pa i dignitat” per a tothom.
Els electors unionistes són llestos i saben triar, els sobiranistes, en canvi, filosofen i perden un llençol a cada bugada. Algú es creu seriosament que el president Mas pot aspirar a renovar el càrrec si les urnes tornen a rebregar-lo? Pensem políticament, si us plau, encara que només sigui per una vegada.
