Condicionats tothora per aquesta “democratitis” que tant ens inflama i tant ens irrita, la gent del Principat correm el risc de veure passar davant els nostres ulls la història –que hem contribuït a fer— mentre calculem els moments, les instàncies, els processos, i les oportunitats d’intervenir-hi per fer-la canviar de rumb. Això passa ara amb les eleccions municipals i amb les autonòmiques, el precedent de les quals és aquella bizantina discussió sobre el sexe dels àngels que consisteix a dirimir què va primer: l’ou del canvi social o la gallina de l’alliberament nacional, quan en la vida real estan indissolublement tan unides com els Països Catalans en l’esdevenir de la història fins avui mateix, en què el cònsol espanyol a Perpinyà demana de situar-la fora dels mapes de la catalanitat. Perquè, esclar, com que el problema principalíssim és la por al canvi històric que tenim a l’abast de la mà, ens passem els debats, les tertúlies, els mítings, i les reunions de comitès fent càlculs a partir d’enquestes, mirant de reüll el primer nouvingut a la política catalana exalçat pels mitjans espanyols, com Podemos, o mirant a veure si Espanya canvia el govern per renovar les il·lusions d’arribar a un pacte amb l’Estat.
Democratitis, democratitis, democratitis. ¿I què és la democratitis, preguntareu? Doncs la democratitis és posar el carro davant el bou, o sigui, pretendre que les normes, les constitucions, els estatuts, o els tribunals propis d’una etapa superada, estan per sobre dels fets reals, històrics, concrets, produïts per la voluntat de molta gent, de tanta gent com s’ha mobilitzat i s’ha organitzat per obligar les institucions a sortir del cau parlamentari, de tanta gent com està disposada a arrossegar la resta del país cap a la llibertat. I per culpa d’aquesta democratitis, encara n’hi ha que ens volen convèncer, angelets!, que els eleccions municipals són iguals que les de fa quatre anys. I per culpa d’aquesta democratitis, n’hi ha que volen que les autonòmiques de setembre siguin com les de fa dos enrere, o quatre o vuit. Perquè per a ells, són les normes, la constitució, les lleis, els tribunals espanyols els que encara han de determinar el nostre present i el nostre futur, com si el passat no signifiqués res, com si la història que estem fent valgués menys que tot l’aparell polític de l’Estat. I no és veritat ; esclar que ens poden dir que les seves lleis encara ens governen, però justament aquí està el pinyol de la qüestió: en la por que ens volen encomanar. La fragmentació en etapes, cadascuna amb les seves pròpies característiques, és correcta sempre que tinguem clar on volem anar i sempre que ajustem l’anàlisi a la realitat concreta. Mai, però, els arbres ens han de tapar el bosc. Som en un període històric constituent per obrir una nova etapa en la història, i tot el que es faci a tots els nivells ha d’anar en aquesta direcció. La resta és democratitis, regnat de la por, camanduleries, raons de verdulaire.
