Aviso que he escrit intencionadament aquest article abans de conèixer els resultats electorals. Segur que el mateix dilluns trobarem moltes valoracions sobre els resultats que ens faran obrir els ulls de les claus d’aquestes eleccions a priori tan poc previsibles i bellugadisses. Desconec per complet qui ha guanyat a Barcelona, si en Trias, la Colau o algú altre que es presenta sense trucar la porta, com li ha anat a una ERC que ha fet de la independència el seu gran actiu a les municipals i amb un líder candidat ell mateix a repetir com a batlle, si Ciudadanos segueix creixent a expenses d’una possible desfeta dels vells partits unionistes PSC i PP arreu de Catalunya, com han anat els primers resultats de CiU després del cas Pujol i de les polèmiques federatives en relació a l’independentisme, si hi ha alguna sorpresa que ho capgira tot o si les enquestes continuen fent figa com ens tenen tan ben acostumats en els darrers temps. El panorama resultant pot ser caòtic, però qui ho nega, molt interessant i apassionant pels que ens agrada la política més pura i dura. Per fi política en majúscula contra la politiqueria existent? Veurem.
Ha arribat l’hora que els polítics tornin a ser de raça i no mers objectes de maquillatge i d’estètica funcional, a tenir sang i a fer-la sentir i arremangar-se amb i per la gent que senten i pensen com ells. La crisi dels partits, corrupteles i falta de lideratge al marge, també té molt a veure amb molts dirigents de partit que viuen d’esquenes a un poble que està cansat de ser cridat cada quatre anys i després esdevenir un mer espectador passiu, infrarepresentat i vexat pels seus polítics. La crisi ha estat econòmica, i tant que sí!, però que la magnitud de la tragèdia social no ens passi per alt l’abast de la crisi de valors, lideratges i d’idees. Tot pesa i té la seva importància. I conscientment o inconscient la gent ho sap.
D’aquestes eleccions m’atreveixo a pronosticar, amb els notables perills que implica, que ens conduiran a un escenari polític complex, pluriforme, de grans matisos i, per damunt de tot, molt heterogeni arreu del territori. Greus diferències poden observar-se a l’horitzó entre la Catalunya metropolitana i la resta del territori, que no posant-hi remei, poden obstruir l’anomenat –i dolgut- procés sobiranista. Si és cert que el vot jove es mobilitza, com passà per exemple a les espanyoles del 2004 postatemptats estació d’Atocha, els resultats poden ser encara més volubles i desconcertants per alguns. Amb tot, es digui el que es digui, les municipals són en essència i caràcter una cosa i les catalanes –plebiscitàries o no- una de ben diferent.
Si la confusió i una determinada forma d’agitació política comencen a prendre forma arran d’aquestes eleccions, no ens hauria d’agafar per sorpresa ni, menys encara, abandonar agendes com la sobiranista. Ningú, amb un mínim de senderi, ens havia fet saber que “el procés” de constituir un estat nou i independent fos senzill i, com ens deien abans els nostres pares i avis, les bones coses es fan esperar i són dures de guanyar. El que val per la vida més mundana, òbviament també és aplicable al món de la política i l’estratègia a les guerres de veritat, on els bàndols oposats presenten uns mínims de competència entre ells, cap dels bel·ligerants guanya totes les batalles per bé que finalment algú s’imposa en la batalla final o en les batalles decisives. Crec que Maquiavel i Clausewitz admetrien que això també val per la política,
Els resultats electorals importen, en aquest sentit espero que Trias guanyi a Barcelona i gent de pedra picada com en Carles Puigdemont també ho facin a places importants com Girona; ara bé, les municipals i els seus resultats no ens han de fer perdre la vista en el camí final, que és el de la independència. Per sobre de resultats moltes coses requereixen un canvi a la política catalana per modernitzar-la, democratitzar-la i, òbviament, normalitzar-la nacionalment.
