Tot el que ha envoltat la campanya electoral d’aquestes eleccions ‘locals’ ha agafat un airet vertaderament sòrdid, ple del pitjor que pot enverinar qualsevol contesa democràtica.
En primer lloc, hem descobert que hi ha tota una catèrvola de genteta poc o molt feixista que va a engreixar certs partits polítics —i, ai, sempre els mateixos!—, que a més són els que donen cobertura a actituds vertaderament colèriques. El que va passar al míting del PP, amb les agressions als afectats per la hipoteca que volien fer-se escoltar, a cops de banderí i amb insults furiosos, és per fer-nos avergonyir a tots plegats, encara que els senyors del PP, que presumeixen de la seva voluntat de fer neteja, han acabat mirant cap a un altre cantó, tot esperant que aquest esperit perdonavides —amb les seves picades d’ullet al sector més rufià de l’electorat: aquella dreta negra i assedegada de poder i violència— els faci el favor de votar-los un cop més, i ja no en són massa. A cada contesa electoral aprenem que aquest país encara està mancat d’un vertader esperit democràtic, un tarannà que ens faci ser oberts, correctes i enraonats, per sobre de totes aquestes lletgíssimes ficades de pota. Urbanitat, educació, sisplau, netegin-se les mans abans de sortir del lavabo.
Cada cop que se’ns convoca a les urnes se’ns torna a recordar que venim de molts i molts anys de dictadura, o que, fet i fet, la genteta d’aquest país no dóna per a més. Franco no és només un dictador, sinó una malaltia moral que pesa dins de les consciències molts d’anys després d’haver estirat la pota aquell trist dictadoret de pa sucat amb oli. Què hi farem.
Després hi ha hagut tot l’afer de les monges, que ha vingut a fer més graciós aquest sainet. A mi, en principi, no m’agraden les monges. Les monges van triar Déu, així que tampoc no han de venir a ficar el nas en les coses terrenals. Si volen la vida civil, que facin com tothom, i que lluitin contra el quefe, dins del camp de batalla del matrimoni i l’hipoteca i els nens amb cagarrines. Les monges no ens han de venir a ensenyar res. Oh my God.
Com tampoc els capellans o els imams o els taxistes budistes, és a dir, que no m’agrada que es mescli la vida espiritual amb l’arrossegada servitud de la política. El que està passant aquí és que la gent es confon; que les monges siguin carismàtiques està molt bé —el meu gat és carismàtic, i el meu sogre—, l’altra cosa és que pel simple fet d’alçar la veu se les clavi un micròfon davant de la boca. Ni que sabessin cantar!
¿Per què tenen tanta importància encara les monges i els capellans, i no els filòsofs, els venedors de mitjons o els violinistes de funerals? Per culpa del franquisme. El franquisme posava aquesta genteta en primer pla, amb el pal dins el cul d’un dictador que rossegava altars i perfumava el parrús de la seva dona amb aigua beneïda. No és res més que una herència del franquisme la importància automàtica que donem a les monges i als capellans, quan resulta que als clergues de les altres religions els mirem amb recel, i als filòsofs i als literats no els escolta ni sa mare. Hem de racionalitzar el debat, i no caure en dogmes, siguin de fe o d’ideologies que ja no se sostenen ni amb crosses subvencionades.
Entre aquestes ideologies o malalties de les idees que no tenen cap raó de ser hi ha tot allò que xipolleja en la sopa ‘social’, que a hores d’ara només serveix per a corrompre el debat sobiranista. Tota la salsa valenta dels drets socials i de les retallades diverses que vénen a embolicar la troca quan es tracta de moure el país cap a l’estat propi està fent molt de mal.
L’eix nacional és decisiu en qualsevol contesa electoral des que s’ha obert ‘el procés’, i els que ho tergiversen dient que el sobiranisme és una tapadora de corrupció i ‘neoliberalisme’ ara mateix estan daurant la píndola a una Espanya que prefereix un estat unit en el desordre que separat en l’assenyada prosperitat catalana.
Si fins i tot els membres de la llista de Colau tenen pisos turístics en propietat! En aquest país els anticapitalistes tenen botiga pròpia i mig milionet d’euros sota el matalàs de llana de la iaia Toneta. Rere molts discursos hi ha més culpabilitat i ganes de tenir la consciència neta que no cap convicció realment arrelada. Anticapitalistes o alternatius que mai no miren a Madrid quan els trens no arriben a l’hora. Hi ha ideologies que són formes de mirar sempre cap al mateix cantó.
Hi ha coses meravelloses, que fan d’aquesta ciutat una sucursal del país d’Oz, perquè allà tampoc no s’hi podien lluir les estelades. ¿Per què no diu res contra això, la senyora Colau? En fi, que vostès sabran el que voten. A la “festa de la democràcia”, però —com a totes les festes— hi ha qui hi va només pel menjar gratis, per tocar algun cul despistat i per a vendre alguna droga ‘de disseny’ a les pubilles sense nòvio. Tinguin vostès un bon vol.
