Aquesta setmana, amb l’esclat del manifest sobiranista dins d’Unió, al Món a Rac1 vam intentar parlar amb totes les parts. Ens van oferir la possibilitat de parlar amb la portaveu d’Unió, Montserrat Surroca, que va acabar sent entrevistada pel Jordi Basté. Va parlar Surroca perquè Josep Antoni Duran i Lleida era de viatge a Nova York. Per part dels signants del manifest no vam poder parlar amb ningú: ni Joan Rigol, ni Núria de Gispert, ni Antoni Castellà. Van fer un pacte de silenci. Però en el cas d’Antoni Castellà, amb un afegitó: “És a Boston”.
Duran a Nova York, Castellà a Boston. Tots dos a la costa est dels Estats Units el mateix dia. Vaig investigar i aquests són els resultats: el govern espanyol ha organitzat aquesta setmana un viatge per un grup de diputats del Congrés a la seu de les Nacions Unides amb l’objectiu que coneguin personalment el treball que fa Espanya com a membre no permanent del Consell de Seguretat, un organisme del que forma part des del passat 1 de gener. La delegació -dissenyada pel govern espanyol- l’encapçalava Josep Antoni Duran i Lleida en tant que president de la comissió d’Afers Estrangers de la cambra baixa. Malgrat que en aquesta comissió hi ha partits com el PNB o Amaiur, al grup que va viatjar a Nova York només hi havia 5 diputats: Un de CiU (Duran), dos del PP (José María Beneyto i Ignacio Gil Lázaro), un del PSOE (Trinidad Jiménez) i un d’UPN (Carlos Salvador).
Mentre Josep Antoni Duran i Lleida era a Nova York, Antoni Castellà era a Boston. Hi va anar en qualitat de secretari general d’Universitats de la Generalitat. L’acompanyava Pep Martorell, director general de Recerca. Tots dos d’Unió. Tots dos del comitè de govern. Tots dos promotors i signants del manifest en què es demana a la direcció del partit que el 14 de juny es pregunti això als seus militants: “Voleu que Unió es comprometi per una Catalunya independent en el marc de la Unió Europea?”. Castellà i Martorell han anat a Boston convidats per la Universitat de Harvard per pronunciar la conferència “Governamental Contributions to University Innovation – the case of Catalonia”, un acte emmarcat a la conferència anual que celebra la prestigiosa NAFSA (National Association of Foreign Student Advisers). Tots dos van explicar què han fet els governs catalans (tots, tripartits inclosos) per contribuïr a l’excel·lència de les nostres universitats i que en alguns casos juguen la Champions League dels estudis superiors: l’Autònoma, la Pompeu Fabra i la Rovira i Virgili són en el rànquing de les cent millors universitats del món de menys de 50 anys.
Carles Solà, que va ser conseller d’Universitats a proposta d’ERC en el govern de Pasqual Maragall, era rector de la Univesitat Autònoma quan el seu claustre va declarar José María Aznar persona non-grata pels incidents que hi van haver al campus en una visita que va fer quan era president del govern espanyol. Encara ara, Solà explica que la venjança d’Aznar va ser maldar perquè el Sincrotró Alba estigués fora del campus de la UAB. Ja estava tot fet perquè el Sincrotró fos una de les joies de la corona de l’Autònoma. La gestió per construir-lo l’havia iniciat Jordi Pujol i Andreu Mas-Colell el 2002 en una visita a Sillicon Valley (Califòrnia). Malgrat que CiU va perdre el govern, el tripartit, amb Carles Solà al capdavant del Departament d’Universitats, va continuar el tràmit per aconseguir aquestes prestigioses instal·lacions avui enveja de mitja Europa. I malgrat les traves del govern espanyol, el Sincrotró es va acabar fent, això sí, un parell de quilòmetres Bellaterra avall; la rancúnia d’Aznar és una de les energies més poderoses del planeta.
És aquesta aposta per la recerca i la universitat el què Castellà i Martorell van anar a defensar a Harvard. Una aposta nacional com ho demostra el fet que l’han impulsat governs catalans de diferents colors i malgrat els entrebancs de torn de l’executiu espanyol. Dit d’una altra manera: si avui les univesitats catalanes gaudeixen de prestigi internacional no és precisament per una voluntat expressa dels executius espanyols. Un Estat, l’espanyol, que a voltes socialista ofereix federalisme a voltes popular ofereix descentralització i en cap cas ha estat capaç de traspassar la gestió de les beques universitàries a la Generalitat malgrat que hi ha sentències judicials que així ho avalen. A més, com tot polític català que surt de Catalunya, a Castellà i Martorell li van preguntar pel procés al cor universitari dels Estats Units. Consta que a Boston, tots dos van establir contactes en aquest sentit i van exposar la seva visió des d’una òptica netament sobiranista.
Dimarts vinent, Unió explicarà públicament què pregunta als seus militants. A la taula del comitè de govern i tornats d’Amèrica s’hi asseuran Duran i Castellà (i Martorell). Això sí, un ve de representar Espanya i l’altre de representar Catalunya. Un, enviat pel govern de Madrid, l’altre convidat per Harvard. Duran, d’Unió, era a Nova York fent de portaveu d’un estat que es querella contra el president d’un govern representat a Boston per Castellà, també d’Unió. El 14 de juny els militants d’Unió decidiran quin dels dos models de partit volen però sembla evident que tots dos són incompatibles. No hi ha, de per se, una opció millor que altra, però sí la necessitat de definir-se: Independència sí o independència no. Unió representant Espanya o Unió representant Catalunya. Enviats per Margallo o convidats per Harvard. Present autonòmic o futur nacional. Mantenir un estat o construir-ne un de nou.
