Vivim en temps de forta acceleració. La moda, lluny de circumscriure’s al món de la roba i els complements, domina tots els aspectes de la sociabilitat. Cada vegada més ràpids, cada vegada més fungibles, els conceptes i “frames” mentals de món polític van i venen, neixen i caduquen. Això, en el cas català és especialment significatiu. En tres anys, les idees força que han guiat l’agenda política i periodística s’han succeït a tota pastilla. Qui utilitza avui com argument central allò de “Espanya ens roba” que, fa menys d’un lustre gravitava com a eix central del procés? Qui, fora del Cercle d’economia i el diari del “señor Conde” recorda aquell concepte juràssic del pacte fiscal?
Queda clar que Catalunya és avui dia una trituradora de conceptes. En aquest sentit, un servidor ja fa temps que sosté que un dels conceptes que hauríem d’anar superant és el d’independència i substituir-ho, com a idea força, pel de república. En aquest sentit, vull destacar que aquesta setmana, per exemple, s’ha presentat en societat el projecte Reinicia.cat, un esforç força engrescador per posar el debat constituent (la construcció de la república, de fet) en centre del procés.
Un altre concepte que hem de començar a desplaçar del debat abans que se’ns giri en contra és l’entranyable i vell amic “dret a decidir”. Nascut a la vida pública a partir de la Plataforma pel Dret a Decidir, va fer un servei excel·lent com a substitut modern i neutre del molt connotat dret d’autodeterminació. Però avui i de cara a les eleccions de setembre, tots tenim clar que el dret a decidir s’utilitza cada vegada més com a refugi indefinit per algunes forces d’esquerra (noves i clàssiques) en espera que les eleccions espanyoles de novembre portin noves majories. Defendre ara el dret a decidir (així, en genèric) és cada vegada més una forma suau i contemporitzadora de parlar d’un hipotètic procés constituent en clau espanyola. Dir que els catalans tenim dret a decidir invoca avui certa latència, certa espera, certa supeditació al que pugui passar a les generals.
Per això, el nou concepte que hem de posar de moda, que ha de guiar el camí, hauria de ser el de “unilateral”. Dret a decidir, procés constituent, sí. Però unilateral. És un concepte que posa, ja de manera definitiva, els límits mínims en els que ens hem de moure. El dret a decidir de forma unilateral ens porta, de fet, al moll de l’os de tot el problema: la irrenunciable i exclusiva sobirania dels catalans.
