Amb tot això de Convergència i de la desunió, hem oblidat el penúltim gran debat nacional que, més sí i mes també, sacseja al procés i al país que l’aguanta. Em refereixo al debat sobre les estructures d’estat. Un tema tant imprescindible com oblidat per l’agenda però que aquesta setmana ens ha donat una notícia força interessant. L’empresari Joan Olivé ha presentat en societat una idea que portava treballant des de l’any 2014. Es tracta de Caixa Catalana, una caixa d’estalvis popular (una cooperativa de crèdit, de fet) basada en experiències reeixides com la Caixa Popular de València o la Caja Laboral Popular Mondragón o de la catalana Coop57.
Tres són els aspectes destacables d’aquest anunci. Primer, que és una iniciativa particular. Tant Olivé com el seu soci Jaume Vall son ex treballadors de caixes d’estalvi, no grans financers ni fons d’inversions. De nou el mite recurrent d la iniciativa de la nostra societat civil. La segona cosa que fa força interessant la aparició de Caixa Catalana és l’aposta pel model cooperatiu. És evident que després de la crisi del 2008 i l’extinció del model de caixes, el crèdit ha esdevingut un dels grans problemes d’articulació del teixit econòmic i de retruc, de la mateix èxit del projecte republicà. El crèdit, avui dia ja no és un tema propi del capital. Establir institucions de crèdit arrelades al territori i de caràcter estrictament productiu és una feina d’antisistema. Més enllà del trinxament social que ha suposat la crisi, el producte mes rellevant i potser el més ideològic ha estat la bancarització del sistema financer. Una bancarització lligada absolutament a la globalització i al triomf de la rendibilitat especulativa. Per això, bastir formes popular de crèdit és una de les maneres d’aturar el motor invisible de l’expoli que ha suposat la crisi. No hi ha dubte que trobarem a faltar les caixes. Tot i la seva gestió nefasta, avui és evident que la seva utilitat és innegable.
El tercer aspecte i no menor, és que aquest projecte entra de ple dins un disseny de país que només pot funcionar des de la independència. Les cooperatives de crèdit i la relocalització del crèdit que suposen són una eina (una arma millor) de primera necessitat pel procés d’independència. Que l’exemple de Caixa Catalana tingui rèpliques, que la guerrilla creditícia vagi minant aquest nefast oligopoli bancari català liderat per Sabadell i La Caixa. Un sistema bancari que, a més d’opressiu, és, no ho dubtin, botifler.
