Els fets es multipliquen i s’encadenen. Els fets importants en política al nostre país. No podia ser d’una altra manera. Un procés sobiranista no és un comiat de solters. I encara és més transcendent quan encara els darrers trams. Com és el cas. Agradi o no agradi, que no agrada a molts, davant unes eleccions que es pretenen plebiscitàries no hi poden haver mitges tintes. S’està per la independència o no s’hi està. Josep Antoni Duran i Lleida i la majoria, per pèls, del seu partit, no hi estan.
Per tant, és lògica la discrepància entre els socis de federació, és lògic que Unió Democràtica abandoni el govern després de l’ultimàtum de Convergència, és lògic que ho faci de manera pausada i continguda. I és lògic, igualment i per acabar, que el partit que encara lidera Josep Antoni Duran i Lleida es presenti en solitari a unes eleccions transcendentals en què no comparteix el criteri bàsic amb Artur Mas.
Això són aclariments. I els dubtes?
Els dubtes també s’encadenen. En primer lloc, cal determinar quin serà el paper en el futur immediat de Josep Antoni Duran i Lleida. Darrerament, ha cedit tot el protagonisme a Ramon Espadaler, que ha hagut d’entomar tots els tràngols. Duran farà el pas per liderar la candidatura del seu partit en les pròximes eleccions o passarà definitivament a un segon pla?
El segon bloc de preguntes també afecten directament l’estructura interna d’Unió Democràtica. Com es resoldrà la pugna extrema entre oficialistes i independentistes? Ahir Antoni Castellà va demanar als dirigents del seu partit que no abandonin el govern d’Artur Mas. Ell no ho farà. Com es resoldrà aquesta guerra oberta? La tensió es farà insuportable. Aconseguiran els discrepants convocar un congrés extraordinari per girar la majoria actual?
Finalment, les darreres incògnites afecten la relació entre Convergència i Unió. És possible mantenir unit el grup parlamentari al Congrés dels Diputats? No s’encomanarà també la tensió al mapa municipal, on comencen a aflorar noves tensions entre els dos partits?
La gràcia del moment que vivim és que els dubtes no es poden fer eterns. La política és l’art d’allargar els conflictes per suavitzar-los o diluir-los. Però els processos polítics que han de comportar grans canvis socials o nacionals els resolen, a la força, amb més decisió.
