Ni les desqualificacions, ni les pressions, ni les coaccions, ni les amenaces espanyoles no van poder impedir que el món veiés l’eixordadora xiulada que el Camp Nou va dedicar a l’himne i al rei d’Espanya, el 30 de maig passat. Ni tan sols no ho va poder amagar el govern de l’Estat, que tenia el control de les imatges cedides a les televisions. Hi ha coses que no es poden amagar. Tanmateix, davant d’una situació com aquesta, és obvi que tot govern estatal mínimament entenimentat reflexionaria sobre les raons que provoquen el rebuig als seus símbols. És ben sabut que ningú no rebutja per gust. Les persones acollim qui ens respecta i rebutgem qui ens menysprea. I Espanya, a més de no respectar Catalunya, també la menysprea, l’espolia, l’escarneix, l’empresona, l’emmanilla i impedeix que pugui decidir el seu destí. Fins i tot li nega l’existència com a nació i considera els catalans una pertinença. És a dir, que els catalans tenim amo, la qual cosa explica que hàgim de demanar permís per a tot, ja sigui per penjar una estelada en un ajuntament o per parlar català en un jutjat.
S’entén, per tant, que l’amo tregui foc pels queixals en veure que l’esclau no sols se li rebel·la, sinó que ho fa davant les televisions de tot el planeta. Això darrer és el que més li cou, perquè mostra al món dues coses: una, que és un amo de fireta; i dues, que l’Estat espanyol no és cap nació, i encara menys una bassa d’oli. Hi ha un territori que s’autodenomina Espanya –sobre Castella aprofundirem un altre dia– i unes nacions, la catalana i la basca, que no accepten que ningú se’ls declari superior, i encara menys que se’ls imposi un nom que no és el seu i unes lleis que no són les seves. I per a un Estat com l’espanyol, que tradicionalment ha confós el fuet amb el poder i que no escolta cap declaració dels desafectes que no comenci per ‘rendició incondicional’, la xiulada és un afront majúscul. “Un horror”, en paraules seves. Això, però, no és res més que el fruit d’un immens complex d’inferioritat. I és que cal estar molt acomplexat per sacralitzar un himne i un rei i criminalitzar-ne el rebuig. El mateix rebuig que el públic espanyol de l’estadi Vicente Calderón, de Madrid, va manifestar contra ‘La Marellesa’, l’any 2012, i que Espanya, amb bon criteri, va considerar un exercici de la llibertat d’expressió.
Però com que es veu que no és el mateix xiular ‘La Marsellesa’, que xiular l’himne espanyol, l’Estat ha desfermat un munt d’amenaces, sancions i caça de bruixes que formen part d’una acció de govern de caràcter totalitari –sempre he definit l’Espanya actual com una democràcia totalitària– que ens trasllada als principis franquistes del famós “Vamos a tomar medidas” i a la dictadura de Primo de Rivera, amb el tancament del camp del Barça per una xiulada igual. En definitiva, estem parlant d’un Estat que ha clausurat les instal·lacions del FC Barcelona, que ha expulsat del país el seu fundador, que ha assassinat un dels seus presidents i que ha bombardejat les oficines de l’entitat. Que no ens parlin, doncs, de violència, perquè la seva l’hem patida a la pell. Va ser amb violència que ens van arrabassar la llibertat, ha estat amb violència que ens han mantingut en captivitat, és amb violència política que ens assassinen la llengua, és amb violència jurídica que ens impedeixen votar i és amb violència policial que ens apallissen per portar estelades.
Arribats aquí, sembla un despropòsit que un Estat tan violent es vanti de tenir una comissió estatal contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport, però no ho és. Aquest organisme, que depèn del govern del PP, però que ja ha rebut el suport del PSOE contra la xiulada catalana, no és res més que un instrument al servei del nacional-espanyolisme, i com si fos la guàrdia pretoriana de Neró, es dedica a criminalitzar tot allò que blasmi la divinitat espanyola. Per això es fa l’orni quan la seva policia trenca la cara de seguidors del FC Barcelona, quan el públic xenòfob d’estadis espanyols crida “puta Catalunya”, quan els racistes ho reafirmen amb insults com “catalanes de mierda” o “matar catalanes, no queda otra” i quan periodistes catalans són agredits a Espanya pel sol fet de ser catalans.
S’entén, doncs, que en ocasions com la final de Copa esmentada la gent aprofiti per mostrar el seu rebuig a un Estat absolutista. Per a un poble que no pot votar, que té prohibida la llibertat d’expressió i que pateix l’espoliació dels recursos que genera, xiular l’himne de l’Estat que l’oprimeix és més que un dret, és un deure. Respecta’m i et respectaré, diu Catalunya a Espanya. I aquest respecte passa per no criminalitzar les urnes i per deixar que el poble català s’expressi en un referèndum d’independència. Però demanar això a Espanya és demanar la lluna en un cove, perquè ja hem dit que estem parlant d’un Estat que es declara propietari de la nostra vida i dels nostres actes. I com que per segles que passin no el traurem d’aquí, és vital que aquest 27 de setembre actuem en conseqüència i votem aquells partits que volen per a Catalunya l’estatus de nació normal. Un cop aconseguit això, ja no ens caldrà xiular l’himne espanyol, perquè serem lliures i serem respectats.
