Un dels conceptes de moda és el de justícia social (com si n’hi hagés una diferent, adjectivada no sé com). La qüestió, però, té una derivada a Catalunya: es pot construir un món just sense tenir a l’abast tots els estris necessaris, entenent per tals l’autonomia fiscal i financera que tenen ara mateix els països de la Unió Europea? Doncs bé, C’s creu que sí, és a dir, que Espanya tracta justament Catalunya en matèria de distribució territorial de la riquesa; CDC creu que no, per l’experiència viscuda en la relació amb els diferents governs centrals; i Podemos sembla voler dir que ja la construirem aquí mentre no tenen el govern central, amb la qual cosa se’ls ha d’alinear en la primera posició. Mentre, PSC i UDC continuen creient que es pot construir un país federal dins d’Espanya quan governi no sabem qui; el PP creu que aquestes disquisicions són fugides cap endavant de partits desesperats, i ERC va dient que totes dues qüestions, justícia social i autodeterminació, van de la mà, quan a l’hora dels pactes demostra que s’ha d’optar en molts casos.
D’aquest extraordinari mosaic de posicions podem extreure una conclusió: l’agudesa (derivada sense dubte de la necessitat) que el President ha tingut en situar el debat del 27-S, no entre dretes i esquerres, ni entre nacionalistes i no nacionalistes, ans en un duel d’eixos diferent i nou, generat per la pròpia divisió entre els moviments sobiranistes; el duel gira entorn la cronologia de la justícia social: si de veritat es vol la tal justícia, mentre la unió de la lluita de classes ja s’ha fet (hi haurà un Catalunya en comú!), per al sobiranisme que sap que per augmentar la justícia abans cal una majoria per a l’emancipació, també és necessària una estratègia; i si la majoria no és dels partits, cosa que ja s’ha vist impracticable, les llistes electorals s’hauran de farcir de gent que no ha entrat abans en política i que generi entre el sobiranisme un cert miratge d’unió, perquè la unió no és tal com demostren dia a dia cupaires i republicans.
Un sobiranisme per tenir la capacitat econòmica suficient. Suficient per a què? Aquest és un debat posterior, on dretes i esquerres tornaran a recuperar el seu sentit, on la manera en què comunistes, socialdemòcrates, lliberals, conservadors o democristians tinguin d’entendre com es fa el món més just tindran el seu torn, sobre tot si aleshores també la llei electoral ha deixat en segon lloc els partits que hores d’ara són les autèntiques cotilles de la democràcia per moltes primàries que facin veure que fan.
Aquesta darrera maniobra del President Mas sense dubte té una pretensió de pròpia supervivència, però que no s’enganyi el sobiranisme: ni la independència s’obtindrà si no la comanda ell, ni sense una certa unió la suma serà suficient per cap dels somnis, ni tant sols, probablement, per al de la tan manida justícia social.
