Escoltava a Mas dissabte passat interpel·lar a la societat civil des de Molins de Rei i vaig tornar a recordar un fet que he recordat molt aquests últims mesos. Veia a un Mas certament alliberat, conscient d’haver transcendit les seves pròpies sigles, conscient de ser per si mateix un partit propi, gairebé una ideologia, més feble o fort que mai segons el prisma pel qual es miri, sol·licitar a les plataformes independentistes que s’aglutinessin entorn d’ell en una mateixa candidatura, quan ho vaig recordar nítidament. Una vegada més.
Estació de la Sagrera. Matí fred de tardor. No recordo exactament quin dia. Un senyor encorbat em fa senyals amb el seu bastó entre files de gent anant i venint. M’apropo. En una solapa porta un pin de la tricolor republicana, en l’altra una estelada vermella. Somriu. Em demana que m’apropi més i molt a poc a poc, molt baixet i a cau d’orella murmura: “Hem de guanyar. Passi el que passi, cal guanyar”. Jo li miro i ell somriu encara més mirant-me fixament. Assentim. Amb un dit alçat tremolós entre els dos, s’acomiada.
No es poden imaginar la multitud d’ocasions en les quals he recordat tot allò al llarg d’aquests mesos. I en dies com el dissabte encara més. En dies de grans compareixences, d’inici d’encarnats debats i de tornada a aparents cruïlles de camins, ho tinc molt present. Tinc present aquell gest i aquella sentència carregada d’una enorme responsabilitat. “S’ha de guanyar. Passi el que passi”. S’ha de guanyar davant tanta derrota. S’ha de guanyar davant tanta pèrdua. Tenim a tants al voltant que van perdre tant que tenim que guanyar on ells van perdre. Des del mateix moment que l’independentisme va apel·lar als hereus de tota aquella derrota, als hereus dels que van defensar la democràcia i van morir en aquella lluita, des del mateix moment que ens vam mirar, ens vam reconèixer i ens vam adonar que lluitem contra aquell mateix feixisme que ja una vegada ens va dividir, i va derrotar, només hi ha una possiblitat: guanyar. Per ells. Per nosaltres. I pels que vénen.
Convé recordar-ho. Avui més que mai. Convé recordar que diguin el que diguin, proposin el que proposin Mas, Junqueras, Fernàndez, Sànchez, Casals, Vila d´Abadal, Reyes i tants altres, això va néixer i pertany a els qui es deixen la pell al carrer. Els pertany a vostès. Vostès són el poder constituent i ells el poder constituït. Vostès són els més i ells els menys. Vostès són els mandataris i ells els manats. Han de saber-ho. No tinguin por davant una o una altra compareixença, rèplica o contra rèplica. Un de vostès en una paradeta sota la pluja, amb fred o calor és enormement molt més poderós. El poder no li té por a algú a un faristol. Li té por a molts, a milions, en una plaça, en una carretera o en una avinguda. No hi ha major fortalesa, ni unió més indivisible que aquella que neix d’un poble determinat a guanyar. I això ja existeix i es diu independentisme. No cal parlar gaire més. El carrer és indivisible quan és presa per la gent. I això ja ha succeït, succeeix i succeirà. La resta és anecdòtic.
I convé recordar que no hem arribat fins a aquí per guanyar a un o un altre. Hem arribat fins a aquí per guanyar un país. I això es fa amb tots, amb tot i per a tot. Amb generositat i diversitat. Podem tornar a debats fratricides que ens van danyar i van frenar enormement o podem mirar cap a endavant i sortir al carrer a guanyar un país. De nosaltres depèn. I és que no es tracta de reflectir a uns polítics en una llista de país, es tracta de reflectir a un país en unes llistes polítiques. I recordar. Recordar per guanyar. Guanyar com mai.
