Aquesta setmana hem pogut fer quatre rialles amb la pregunta que Unió ha plantejat als seus militants. La pregunta —en si— ja és una mica complicada, la veritat, i dóna pas a tot el seguit de bromes i embolics tomistes que hem pogut anar llegint a Twitter.
El món independentista està preocupat; després de Colau i aquest ‘nou’ independentisme —tan ampli i pretesament ambiciós que no acaba sent res— trobem un independentisme que es passa de frenada, tan prudent que esdevé finalment inoperant. L’esquerra autèntica no vol signar el full de ruta que formula principalment Convergència tot i haver-hi la CUP; i la dreta dins la dreta catalanista, aquesta Unió tan cagadubtes, fa el mateix però per motius inversos.
Els uns perquè fins que el món mundial no solucioni totes les injustícies que això de la llibertat del país ho troben una frivolitat burgesa —ara ens parlen del Tractat de Lliure Comerç entre Europa i els EUA, al qual s’hi oposen com a prioritat de país!, com abans s’oposaven a l’OTAN i com després s’oposaran a Mickey Mouse…: el que sigui, com més abstracte millor, tot per no haver de fer front a cap problema real i de solució possible—. I la bona gent d’Unió, segrestats pel lideratge de Duran El Destre, tots els que temen que els amos d’Espanya s’enfadin i que s’entri en territoris complicats en un procés que després del 27S ja vol lluitar per seguir la seva pròpia legalitat i esdevenir ‘de facto’ un estat independent que fa i desfà una Constitució nostrada, i que espera poder pactar la seva inserció a la UE i al concert internacional al marge del que es pensi a la resta d’una Espanya que s’està embolicant amb les seves mil altres batalles poc o molt regeneracionistes. Hi ha una prudència impotent, estèril, que s’acaba confonent amb un immobilisme que ens aboca a l’absurd: ¿si no vols fer res, per què et fiques en política?
Se’ns va dir que després de les eleccions locals s’hauria de fer un pensament de cara a replantejar-se la millor estratègia del 27S. Si ara som més dèbils, i si ara tot això s’ha fet més complex, és per l’arribada d’un independentisme retòric, que pot suplantar a l’independentisme real, encara que l’independentisme real d’ERC potser prefereix la certesa de tocar pèl o poltrona amb els aventurers d’esquerra boja que no assolir la independència del país de la mà dels convergents. Ara mateix l’independentisme és incomprensible.
S’haurà de veure com tot es compon o desfà, però de moment això és el que percebo. ERC va repetir que el requisit del full de ruta era essencial, però a l’hora de la veritat a Colau li està posant les coses ben fàcils. Això només fa que descartar la llista conjunta de cara al 27S, però reforça la idea de Mas que una llista netament independentista, unida i per “sobre d’ideologies”, és el més simple, clar i directe de cara a lluitar per la sobirania total del país.
Per això si Mas s’atrevís a fer la seva llista ‘del President’, per sobre de la sopa de lletres de sigles i lideratges de pa sucat amb oli, per sobre de tot aquest ball de bastons amb Unió o amb les regidories d’aquí i d’allà, tot això agafaria una dimensió insospitada, que podria fer tremolar sobretot ERC, a qui la seva manca de cintura i excessiva frivolitat podria deixar en evidència. Els independentistes ja no es deixen enganyar. ¿O potser encara sí?
No sé si la informació sobre aquest punt acaba de ser totalment sòlida, però em penso que sí. Mas tallaria el nus gordià d’una sola estocada, i llavors el món independentista podrà dir-hi la seva, sabent que de manera inequívoca aquesta llista —amb noms connotats de totes les dimensions (polítiques, culturals) del país—, d’assolir una majoria evident, no farà res més que accelerar les coses, sense haver de repetir la martingala dels pactes amb d’altres forces que poden acabar usant l’independentisme com a moneda de canvi de no sé què.
Mas està cansat de ximpleries —ens ho ha contat unes quantes vegades—, i el politiqueig esgota molt, sobretot quan es vol inaugurar una nova dimensió en la política del país, la més ambiciosa —sentit d’estat, d’alta política!—. Sí, de veritat i per fi la més solemne que pot encarar qualsevol comunitat que vulgui deixar enrere aquell hamletisme absurd del vull i no puc o m’agradaria però tal. A veure si ens posem les piles. A veure.
