S’hi va referir ahir aquest mateix diari. A les pàgines de la revista El Siglo Joan Tardà ha reflexionat sobre les coincidències d’Esquerra Republicana amb Barcelona en Comú. El diputat d’Esquerra furga en la recepta necessària d’entesa, i conclou: “El temps ens dirà quina és la fórmula republicana per ajudar el govern de la ciutat. De fet, en altres grans ciutats catalanes, el suport mutu entre ERC i les noves candidatures ha donat lloc a canvis importants”.
Tardà reconeix que aquesta confluència s’explica i es justifica per dos malestar socials que a Catalunya poden ser coincidents: “En el cas català és evident que per a una bona part de la ciutadania hi ha una convergència entre el malestar social i l’actual encaix de Catalunya amb l’Estat espanyol”.
Joan Tardà té raó. Hi ha a Catalunya aquesta doble coïssor. Dos malestars que coincideixen quan un dels motius que “fabrica” més independentistes és la constatació que els efectes de la crisi es multipliquen a causa de l’espoli fiscal i el terrible dèficit d’inversions per part de l’Estat. Ara, no tot és feliç confluència. Tothom té prioritats. I per a un sector de la societat catalana, la més coincident amb l’esquerra espanyola “rupturista”, la pròpia és la mateixa ruptura. Acabar amb “els rics”, “els corruptes” i “les retallades”; és a dir, el “neoliberalisme”. I aquesta fi dràstica demana “fer fora”, dit de manera misericordiosa, Artur Mas i Convergència Democràtica. L’exigència i la urgència queden cada dia especificades a través de l’oratòria de Joan Herrera, de Gemma Ubasart o de la mateixa Ada Colau.
La següent reflexió és òbvia: hi ha “procés” sense Artur Mas i Convergència? Alguns així ho voldrien. Potser el mateix Joan Tardà. Però la realitat és obstinada. Sense aquesta part de Catalunya, la que s’ha sumat massivament en els darrers anys a l’anhel o l’ha impulsat des del primer moment amb la mateixa fe que Esquerra Republicana, el procés descarrilaria per terceres vies.
Són moltes les veus que han retret al president Artur Mas la seva agror amb els del “Sí, se puede”. Li demanen “habilitat” per seduir-los. Potser és això el que cal: “seducció”. Però es fa difícil ser tan hàbil quan algú i el seu partit, exposats a la ira real de l’Estat, s’han de sentir cada dia, a més, des de les files que es proclamen “rupturistes”, com els titllen de “lladres” i “corruptes”. Sense que els qui els demanen “habilitat” s’indignen gens amb aquests insults molt més dramàtics.
És amb aquesta esquerra que vol coincidir necessàriament Joan Tarda. Tal com demanen també alguns ideòlegs del seu partit, empatxats de fa tems de Gramsci, que coincideixen amb els de Podemos en l’espai universitari. La coincidència no només pretén “seduir-los” per a la independència. Potser no ho aconseguiran mai. També lliga uns altres propòsits menys declarats: els de substituir “hegemonies” i liderar-les. Joan Tardà no se n’amaga: “Les eleccions del 27-S són extraordinàries perquè només estarà en joc (quasi res!) qui ha de liderar el procés, perquè d’això es tracta: posar a l’abast de la ciutadania decidir a quina força política li correspon encapçalar-lo, perquè ja no es discuteix la seva existència. Per als republicans, convençuts que el procés constituent és sinònim de revolució democràtica i, per tant, de transformació social també, l’èxit radicarà en la suma de grans majories”.
Tardà vol fer Pasqua abans de Rams. La independència ja sembla ser “indiscutible”, i ara només es tracta de saber qui l’ha de “liderar”. Esquerra, òbviament, s’hi ha d’apuntar amb entusiasme. I “liderar-la” vol dir “substituir la dreta”. Mas i Convergència s’han transformat en un destorb; pitjor encara, en un objectiu. Sembla que les eleccions del 27S només tinguin un sentit: doblegar-los i apartar-los del poder. Massa presses. Apartar “la dreta”, rematar Convergència, és fer la feina bruta de l’Estat. “Coincidir” amb Podemos i “les noves candidatures” pot perfectament retardar i ajornar potser sine die l’anhel independentista, perquè per a ells el “com” o l'”on” són molt menys prioritaris que el “què”. O això diuen, perquè després també exhibeixen patriotismes. Almenys a Madrid.
Si estem de parlant d'”hegemonies” ideològiques, de l’eterna i potser necessària disputa ideològica, entrem en un altre àmbit. També a partir del 36 a Catalunya es discutia què era més prioritari, “la guerra” o “la revolució”. A trompades. I és ben sabut com va acabar tot allò.
