Un dia, buscant entre papers del Pavelló de la República, vaig anar a parar al Fons Trias i Peitx. Desconeixia completament el personatge. Hi havia referències a UDC, a Carrasco, al president Companys, al president Irla… Intrigat, vaig demanar de consultar-ho.
Allà era ell i desenes de paperets plens de dades de totes les persones que, amb la seva eficaç dedicació, va aconseguir treure dels camps de concentració francesos els terribles anys de 1939 i 1940. Què havia passat?
Provenint del carlisme, Trias, impulsat pel catalanisme, va ser un dels primers en unir-se a Unió Democràtica. Juntament amb Vila Abadal, Romeva, Cirera, Roca Caball i tants d´altres, van dissenyar un partit que travessà aquells anys revolts entre el catalanisme i el cristianisme. Una mica després, Carrasco i Formiguera, que venia d’Acció Catalana, se’ls va unir. Carrasco va ser l´home que millor representaria aquella generació. Un dels millors polítics d’aquest país i una personalitat immensa. Personalment, un dels homes que més he admirat. Però sovint ha eclipsat les trajectòries d’altres polítics d’un gran interès. Trias i Peitx n’és un.
Fa uns anys, gràcies a la Gemma Caballer i a Símbol Editors, va publicar-se La solitud de la llibertat. Memòries de Josep Maria Trias i Peitx, basat sobretot en les converses que l’Eduard Vinyamata i la Imma Tobella van tenir amb ell al seu exili parisenc. Trias parla amb tota llibertat d’aquells anys. Les lluites amb l´Església oficial, la posició d’un partit democratacristià durant la República, el dificilíssim equilibri en la guerra civil, visitant txeques i refugiant capellans, el catalanisme indestructible, l’assumpció de la derrota i la fidelitat a les institucions republicanes i a la llibertat i la democràcia. L’exili. La sortida via Caldetes només 48 hores abans que els franquistes entressin a Barcelona, amb Serrahima i Ruiz-Hebrad, l’arribada a Cotlliure i el primer telegrama al cardenal Vidal i Barraquer, tot just trepitjar terra de la Catalunya Nord: “Missió complerta”.
I aleshores és quan apareix un home clau en l’exili: Trias i Peitx no s’enfonsa sinó que decideix conjurar-se per intentar salvar tot el que es pugui. Gràcies a les seves connexions amb els catòlics de tot el món i els quàquers, ajudarà a treure, afirma ell, més de 70.000 detinguts dels camps francesos. Repetim la xifra i llegim-la a poc a poc: 70.000 persones. I no en sabem pràcticament res.
En paral.lel, gràcies a les seves gestions, un grup d’intel.lectuals catalans que acabaven de sortir del nostre país en un bibliobús atrotinat, van trobar acollida en un castell que es faria famós: Rossy-en-Brie. Un altre episodi desconegut: Els Trabal, Obiols, Rodoreda i tants d´altres, van poder-s´hi refugiar gràcies a ell.
Però aquest llibre és molt més. És assistir als dubtes de Trias sobre el seu compromís polític, és seguir-lo en la seva vivència cristina, és conèixer la seva dona, la periodista francesa Clara Candiani, entusiasta defensora dels drets humans, és emocionar-se amb ell rellegint les seves cartes a Ventura Gassol el dia del 25è aniversari de l´afusellament de Carrasco. Catalunya, el país perdut, era la seva obsessió. Només faltava conèixer que va morir, que va voler morir en terra catalana, a Sant Miquel de Cuixà, on va ser enterrat.
Aquesta setmana, Raimon Carrasco afirmava: “El meu pare votaria No a la pregunta del 14J”. Tampoc no tinc cap dubte que Josep Maria Trias i Peitx faria el mateix. I és que el millor que li ha passat a UDC aquests dies és haver-se retrobat amb la seva història.
