Curiosament la votació de la pregunteta (o enigma) per consultar els militants d’Unió es va fer (no per casualitat) després de les eleccions municipals, però no abans. El resultat de la votació d’UDC era més que evident que comportaria el trencament intern del partit semi liderat per Duran i, per tant, de la federació CiU. Si tot plegat ho van fer després de les eleccions municipals és perquè CiU o CDC tenien clar que podia ser perjudicial electoralment (pèrdua d’alcaldies, regidors, majories, etc, etc) de cara a les municipals. En política pràcticament està tot calculat. I a CiU, també.
Que ningú vegi doncs que la crisi de CiU es va resoldre en 48 hores, res més lluny. El que passa és que ja havia arribat el moment de fer soroll, de trencar públicament. Però el trencament intern de CiU no ve d’ara. Hi ha un calendari d’escenificació de ruptura en funció del calendari electoral, que ningú ho dubti. El trencament de CiU abans de les eleccions municipals hauria estat perjudicial per Artur Mas i que arribi ara el pot acabar beneficiant i molt de cara al 27-S; i més si acaba integrant l’ANC, Òmnium i AMI com podria acabar passant.
La llàstima és que el trencament públic de CiU no arribes durant la travessia del desert de la federació nacionalista al Parlament de Catalunya, mentre governava el tripartit. Fet aleshores, Mas no hauria tingut el llast d’un soci (Duran) que l’ha perjudicat a ell i al procés que aquests darrers anys està vivint Catalunya.
Quan hi ha problemes a casa el més recomanable és resoldre’ls, rentar la roba bruta sense fer soroll. Però si les discrepàncies continuen i, fins tot, augmenten, només resta pactar una separació digne i cordial, o, amb el temps, la convivència es fa insuportable. Les parelles que no se separen per no perjudicar els fills es fan mal elles i als fills. CiU ha trigat massa temps a pactar el seu divorci públic.
