Crida l’atenció la fredor amb què ICV ha engegat a rodar dècades de col·laboració amb l’Esquerra Unida estatal, un pacte hereu del que vinculava el PSUC i el PCE, amb el punt de partida ni més ni menys que a la Guerra Civil. Tant se val. Al tàndem Herrera-Camats també li ha importat un rave deixar a l’estacada els socis d’EUiA, el referent català de la coalició que lidera Cayo Lara i intenta sostenir Alberto Garzón.
El cas és que els hereus del comunisme no són els únics damnificats. ICV porta governant Barcelona i moltes altres institucions, ininterrompudament, des de 1979 gràcies a un pacte prioritari amb el PSC. Els quatre anys de Xavier Trias han estat un breu parèntesi entre els mandats de Josep Miquel Abad, Eulàlia Vintró, Imma Mayol, Ricard Gomà i, ara, Laia Ortiz. ICV continua al govern, el PSC, no.
Governar és una prioritat del tal magnitud per a una part de l’esquerra catalana que Jordi Martí ha passat, en qüestió de mesos, d’un càrrec al PSC a convertir-se en persona de la màxima confiança d’Ada Colau. Això, passant per fer campanya electoral a favor d’ERC. Una decisió molt criticada pels seus companys de Moviment d’Esquerres (MES), tot i que el partit d’Ernest Maragall, eurodiputat gràcies a ERC, ara expressa alguns desitjos d’afegir-se a una hipotètica Catalunya en Comú. Amics per sempre era una cançó i prou.
En definitiva, el truc és que per governar no cal -necessàriament- que guanyis unes eleccions. També pots convèncer qui té els vots de què et transfereixi una part dels càrrecs. Què té Duran que no tingui Herrera?
