Artur Mas ha de fer front als treballs d’Hèrcules, no per sortir-se’n, sinó per aguantar. El president de la Generalitat ha trencat amarres amb tots els sectors que abans toleraven o fins i tot reien les gràcies a Convergència. Les complicitats travades i lligades durant els anys de pujolisme han anat esvaint-se i una bona part del sector empresarial més sòlid i potent es mira l’actual líder convergent com fruita molesta i madura.
Per això el ròssec que de vegades ha suposat Unió Democràtica i els volantins insidiosos de Josep Antoni Duran i Lleida no han estat en aquests dos anys cap prioritat. Només una molèstia. I encara més si es té en consideració que cap regidor, cap alcalde, cap diputat d’Unió, a Madrid o a Barcelona, no han trencat en tota aquesta legislatura la disciplina de vot amb Convergència. Més aviat en una ocasió ha estat al contrari. I més encara si es considera que la gran majoria d’ajuntaments de CiU que s’han integrat en l’Associació de Muncipis per la Independència ho han fet amb el suport dels càrrecs electes d’Unió.
Però al final l’hora decisiva ha complicat les coses. Convergència ha subscrit un preacord amb Esquerra Republicana que implica decantar-se definitivament per la independència. Unió, en plena pugna successòria, se n’ha desmarcat parcialment. Això diu la pregunta que els seus miliatnts hauran de respondre en consulta el pròxim 14 de juny. Perquè rebutjar explícitament un procés constituent “dins la llei” vol dir exactament això. Desmarcar-se’n.
La pregunta i les turbulències internes d’Unió, que s’ha migpartit, han fet que molta gent demani al president Mas que en prescindeixi. Que deixi enrere un ròssec que pot restar més que no sumar. Això espera precisament Duran i Lleida. L’excusa propícia per tancar files dins el seu partit i desgranar-se de la federació. Això és exactament el que no vol Artur Mas. Just en el moment d’engrandir complicitats, començar restant-ne una que ha durant trenta-cinc anys no és cap bon auguri. Si guanya el sí el dia 14, Artur Mas confia de mantenir unida la federació, contra l’opinió dels més exigents dels seus. Encara que això és una incògnita. Si guanya el no, semblaria que tot rodaria pendent avall i encara seria més fàcil, però la incertesa persistiria, perquè, a dos mesos de les eleccions, Unió es faria vesper.
