Hem d’admetre que som un país estrany. Alguns diran que això és producte de tres-cents anys de progressiva espanyolització i de subsegüent manca d’autoestima; o ben mirat d’un acomplexament que ens fa ser refractaris a trencar definitivament amb un Estat com l’espanyol que, això sí, la majoria de catalans el percep hostil i pervers. En aquesta mateixa línia de deliri per la disbauxa ningú, amb un mínim de senderi, pot entendre el redactat de la pregunta que ens ha plantejat aquesta setmana la direcció d’Unió. Els suposats democristians, de prosa barroca i inconcreta, deuen jugar a una altra cosa que poc té a veure amb la seva tradició política i que el conjunt de mortals, amb coneixement o no de la figura de Carrasco i Formiguera, no endevinem ni entenem. El desconcert i la confusió davant certes actituds pren força i a aquest pas aviat sentirem que l’Albert Rivera i els seus Ciutadans seran la renovació del catalanisme. Per l’esquerra no és que la cosa millori gaire. Iniciativa que lògicament mai va governar a la Generalitat, i menys encara a l’Ajuntament de Barcelona, demostra que continua apostant per pactes no nacionals catalans i sí, nacionals espanyols. Alguna coherència els deu quedar, després de tanta verdor i giragonsa, d’aquell PSUC dels anys trenta que tant va fer per anorrear la Generalitat, la unitat política catalana i tantes altres coses encara més galdoses. Que un Romeva no hi tingui cabuda i sí, com a referència, un Pablo Iglesias palesa que són uns brillants seguidors de la unitat espanyola i per fer-ho s’alien amb qui sigui: socialistes, ecologistes, pacifistes de falç i martell, urbanistes que ho han deixat de ser per tornar-hi demà, pijos desnonadors en contra del desnonament aliè o amb monges de misteriosa fe i virus farmacològic per cervell. Tot serveix per destorbar Catalunya i enganyar-nos és del que es tracta. El problema és no veure-ho i creure que amb gent com la Colau el procés hi pot comptar. Santa innocència i desídia autocomplaent!
Des del sobiranisme del que sí es tracta és de fer-ho bé amb claredat i transparència d’objectius. La ciutadania mereix conèixer l’abast dels propòsits i, en la mesura del possible, les línies d’actuació en un futur que el tenim a tocar. El sobiranisme ha d’oposar els equilibris forçats, les incoherències i redundàncies i els pactes a la contra entre els partits unionistes i les crosses iniciatives o els amics de l’Iglesias que jugaran a salvar la unitat de la Pàtria –espanyola-. I ho faran presentant un programa comú generosament i intel·ligent acceptat pels partits que volen un estat català on, val a recordar, hi haurem de cabre tots. Esperem que per les eleccions del proper 27-S la gent sàpiga, per bo i dolent, el que votem i que els nostres polítics actuïn en conseqüència i superin dubtes i recances innecessaris i, tant o més important, suspicàcies que els debiliten i fan fort a l’unionisme.
Tenim un gran enemic que no és altre que la confusió. Jugar a l’engany, servir-se dels tripijocs, de les mitges veritats o, fins i tot, de fer brollar temors infundats és més vell que l’anar a peu. Però també pot ser terriblement efectiu. Va passar primer al Quebec, després a Escòcia i ara volen que passi a Catalunya. Des de la unitat, sigui quin sigui llur format, es pot fer front a aquest propòsit unionista, però mai des de la divisió. Reconèixer que l’enemic és a casa –també- és una passa en la direcció correcta, com també ho és aparcar aquelles diferències ideològiques que ara ens poden separar i que hauran de formar part del lògic combat polític de la Catalunya-estat del demà. La ideologia és necessària, i avui més que mai per fer front a populismes de tota classe que amenacen la nostra convivència, però també, fent-ne un ús excessiu i irresponsable pot ser un element disgregador per tots aquells que, des de la dreta o l’esquerra, volen per damunt de tot la independència de Catalunya.
