La crisi econòmica que trasbalsa bona part del món desenvolupat -l’altra, lamentablement, no coneix altra situació i no sap ni que es diu “crisi”- ha dut a redefinir alguns posicionaments públics de les diferents forces polítiques. Recordo quan, a França, les coses anaven ja de mal borràs, les declaracions del llavors president Sarkozy, subratllant el paper insubstituïble de l’estat en l’adopció de polítiques socials i cobertures per als sectors més desafavorits. Era una mena d’oda a l’estat, més pròpia, fins llavors, de l’esquerra clàssica que no pas de la dreta de sempre, però en boca del representant d’uns sectors que, fins aquell moment, ho deixaven tot a les lleis del mercat. Deia, en un discurs històricament ja familiar a les oïdes, que hi havia obligacions de caràcter públic que no sols l’Estat no podia defugir, sinó que ningú més que ell no les podia dur a terme. El missatge no era gens nou, però sí que ho era, en canvi, el missatger… De llavors ençà, a tot Europa, no hi ha força política, tant se val la ideologia, que no tingui una política social pròpia i en faci bandera davant de tothom. Fins i tot els partits xenòfobs o racistes, fins i tot ells, arreceren la seva mentalitat discriminatòria rere el mur de promeses de millor qualitat de vida per als autòctons, amb mesures contra la immigració.
La situació política particular que viu ara Catalunya, en plena onada de reformulació d’espais i creació de referents nous, no es fa al marge de les polítiques socials, sinó que s’explica, en bona part, gràcies a aquestes. Els darrers moviments a l’interior de CiU poden donar lloc a posicionaments, si més no, curiosos. Alliberada CDC del llast que li semblava comportar la companyia d’UDC i del seu líder històric, pel que fa a la credibilitat independentista de la formació dirigida pel president Mas, el partit d’aquest sembla haver iniciat un moviment doble. D’una banda torna a la idea de la llista única o llista de país i, tot i ser la sola sigla que ho reclama, el fet que sigui el president de Catalunya –líder institucional i internacional del procés- qui en faci la proposta, li dóna una gran projecció i una força extraordinària, per més que incomodi enormement ls moviments socials i condicioni altres sigles. En realitat, però, es tracta d’un missatge adreçat en exclusiva a ERC, pensat per tal que ERC s’hi sumi i, si no ho acaba fent, que en pagui electoralment les conseqüències del rebuig electoral. No és, doncs, una crida pensada per a comptar amb el concurs de la CUP, precisament, la qual mai no és al·ludida en aquests casos. ERC patirà unes pressions increïbles per caminar en aquesta direcció, per terra, mar i aire.
D’altra banda, però, no serà l’únic que patirà ERC. Sembla com si ara, en comptes del dring ideològic liberal que sonava a les sigles que fundà Pujol durant el franquisme, la CDC de Mas vulgui fer-hi sonar melodies socialdemòcrates. Ja se sap que, segons les enquestes, el centreesquerra catalanista és l’espai on més còmodes semblen trobar-se la majoria de catalans. Però, ara mateix, aquest espai no sols l’ocupa ERC amb autoritat, sinó que hi ha overbooking al seu entorn, després de les successives escissions a l’interior del PSC. Una CDC socialdemòcrata ja existeix i es diu ERC. Sense UDC, el desplaçament que s’intueix de CDC cap a més a l’esquerra, cap a posicions més progressistes, la duu a competir directament amb l’històric partit republicà. Però, alhora, novament sense UDC, deixa un espai enorme sense cobertura electoral, a la dreta de la socialdemocràcia, que una CDC progre no pot cobrir de cap de les maneres. És un espai més de centredreta, més conservador, que, a la pràctica, vol dir més moderat, més d’ordre, no gens procliu a moviments col·lectius percebuts com a aventures i que poden provocar una certa por o, pel cap baix, una mar de dubtes. De la mateixa manera que a ERC no se li acut de desplaçar-se més cap a l’esquerra per a fer de CUP, perquè ja n’hi ha una, tampoc CDC hauria de fer d’ERC, perquè també n’hi ha una. CDC ha de fer de CDC, de força independentista de centre-dreta, liberal, reformista, més o menys conservadora, però amb voluntat de no deixar escapar el vot moderat cap a altres formulacions allunyades del sentiment de país. I aquesta sí que és una funció que només la pot fer CDC i ningú més que no sigui ella. Ni ERC, ni la CUP, només CDC.
El 27S coneixerem, per primer cop, l’abast i la força electoral d’UDC en solitari. No podrem dir el mateix de CDC, segurament, ja que no promou una llista de partit, sinó una altra cosa. No sabem quin pes tindrà aquesta UDC, ni quin ha tingut durant 37 anys, però és innegable que allò que semblava representar el partit democristià era una mena de fre moderat als ímpetus patriòtics desfermats, de tant en tant, a cal soci. Per això és imprescindible que, just ara, ningú no faci canvis ideològics bruscos que desorientin, espantin o allunyin el seu electorat tradicional, sinó que li inspirin confiança des de la serenor, la convicció i el rigor. Per això és important que els independentistes d’UDC acompanyin CDC, en la forma que trobin adient, per tal de no deixar desemparat aquest espai enorme que va des de la dreta de CDC fins a l’infinit. Perquè, si així fos, hauríem desfet el camí recorregut aquests darrers anys, amb la diversificació ideològica de l’independentisme. Aquest ha estat el camí que n’explica l’hegemonia social actual: la seva pluralitat d’opcions democràtiques. Si ara resulta que, com fins fa quatre dies, per a ser independentista has de ser d’esquerres, si només pots ser independentista si ets també d’esquerres, llavors expulsem del moviment nacional per la llibertat, independentistes sincers que no se senten d’esquerres, sinó que troben la seva confortabilitat ideològica en altres latituds. I, en aquest cas, sense partit referent, ni opció electoral de confiança, no els deixem altra sortida que votar contra la llibertat del país. No crec que sigui això el que es vol…
