El patró polític de l’esquerra espanyola és la pell de brau. D’aquí no en surt. Fa les seves propostes regeneracionistes des d’aquest mapa mental. La filòsofa Hannah Arendt ja va explicar la importància que té l’estructura política en la conformació de les actituds. I també ho va descriure Josep Pla, quan deia que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El patró de la dreta i l’esquerra espanyoles és similar, veuen el mateix mapa, el tauler on es barallen és comú.
Aquests dies hem vist com el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha fet un míting davant d’una immensa bandera espanyola de la monarquia. Hi ha dos fets interessants en aquesta escenografia. El PSOE no s’havia atrevit mai a usar banderes espanyoles en els seus actes públics, però ara vol homologar-se en aquest terreny de joc que controlava en solitari el PP. S’ha produït un canvi. Fins ara els socialistes posaven sordina al seu patró hispànic, perquè encara notaven el monopoli que en va tenir el dictador Franco, però han passat els anys i han donat aquella purga per acabada. La societat espanyola els demana més claredat en la defensa del tauler de joc, no volen que s’escrostoni, i s’hi acomoden.
Ni l’esquerra alternativa s’escapa del mapa mental de la pell de brau. Fins i tot els qui s’aposten a la pràctica antisistema usen el mateix patró. Són molt interessant en aquest sentit les declaracions ahir del líder de Podemos, Pablo Iglesias, per la forma com carrega contra el procés independentista en la cara d’Artur Mas. Iglesias, que manté un discurs propi en matèria econòmica, en la qüestió nacional en canvi fa el mateix que Pedro Sánchez amb la bandera i s’arrecera en el PP. “A mi no m’ensenyarà sobirania Mas, que té comptes a Suïssa!”, va dir. És una frase que podria haver pronunciat l’expresidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, i que surt d’un informe fals de la policia que mai ha aclarit el ministeri de l’Interior. Un alternatiu pot usar aquest discurs de claveguera i allà tothom ho troba normal.
L’esquerra espanyola no serà mai aliada d’un procés independentista. I no és pas perquè siguin malvats. El que passa, com va descobrir Arendt, és que el cosmos polític en el qual viuen els ho impedeix. Treballen sobre un patró, sobre un marc mental, que frena que s’hi acostin. I no hi ha més cera de la que crema. El que passa aquests dies ja ho va deixar clar José Luis Rodríguez Zapatero quan va prometre que donaria suport al projecte d’Estatut que aprovés el Parlament, i no ho va complir. En realitat, no va poder complir-ho perquè era anar contra la naturalesa del PSOE. El que va ser un escàndol no va ser tant el centralisme de l’aparell socialista, sinó que Zapatero fos tan il·lús que no era ni conscient del que succeiria.
Aquesta és ara la paradoxa. El fracàs de l’Estat autonòmic que va desencadenar Zapatero, està portant l’espanyol d’esquerres a un espanyolisme cada dia més desacomplexat. Pràcticament només ens queda a favor nostre Ramon Cotarelo.
