Josep Antoni Duran Lleida s’ha passat tota la seva vida de polític professional -llarguíssima, per cert- eludint la gent. Per a ell, l’existència dels ciutadans i el seu corresponent dret de vot ha estat una molèstia esquivable gràcies a pactes hàbils per dalt i, sobretot, a una esmeradíssima relació amb el poder econòmic i els mitjans de comunicació que hi estan més a prop. Duran no és un líder, no vol canviar la societat. Fa anys va descobrir que era molt més rendible ser un intermediari entre forces que no volen col·lisionar, al marge de l’adscripció de cadascuna.
Per això Duran, en general, no ha volgut tenir càrrecs de responsabilitat institucional. Allà se li podrien exigir responsabilitats concretes i, a més, porten incorporada la data de caducitat. Només s’ha sotmès a les urnes quan ha estat segur de l’èxit i ha procurat fer-ho a Madrid, on el mercat d’influències és molt més opac i profitós. D’allà n’ha tret, durant anys, un passaport diplomàtic que encara conserva i un munt de favors creuats.
Però el procés l’ha anat deixant sense espai. Les grans mobilitzacions han fet irrompre els ciutadans a la política que, de sobte, ha marxat dels reservats dels restaurants i s’ha instal·lat al carrer. Ara tothom sap el què vol i ja ningú no està disposat a deixar el futur del país en mans de Duran. Per això la pregunta que s’ha empescat és l’última martingala, patètica, d’un polític que fa temps que s’ha convertit en la caricatura grotesca d’un sistema polític cínic i desvergonyit que ja només desperta interès entre els fiscals.
