Pep Guardiola baixa al vestidor i diu als seus jugadors: “Anem a preparar aquest partit decisiu contra el nostre etern rival. Hem de dissenyar una bona estratègia perquè ens hi va la Champions. Ens cal guanyar. No podem perdre aquesta oportunitat, ni podem decebre la nostra gent. Apa, som-hi!”. Però la plantilla, plena de figures, li diu que no cal, que ja saben jugar, que tots són prou bons, que no cal cap estratègia ni que es comportin com un equip, que el millor és sortir, fer el que la inspiració els dicti i superar l’oponent… Què va passar?
El procés que ha de portar aquest país al 27S ha viscut dos moments diferents: un clímax espectacular quan el president Artur Mas proposa una llista conjunta de partits per anar junts a les plebiscitàries on, si cal, ell no seria el candidat; i una certa decepció quan, legítimament, Oriol Junqueras respon que no. A partir d’aquell moment, objectivament, el procés es va refredar i aquella il·lusió, coratge, energia i força que ho superava tot, que era capaç d’aconseguir-ho tot es va anar aigualint. Però, com es pot encarar el repte del 27S sense una societat mobilitzada? Els partidaris de no canviar gaires coses en la relació Catalunya-Espanya (Ciutadans, Podemos…) estan ben mobilitzats i amb una força creixent. Els partidaris del Sí-Sí es poden permetre el luxe de mirar-s’ho i fer com si no passés res?
El president Artur Mas, aquell que per alguns només era el noi dels encàrrecs de Jordi Pujol, el que li guardava la finca per quan estigués a punt un altre Pujol, ha demostrat que és un líder de primera divisió. A aquestes alçades, penso que ni els seus més acèrrims detractors ho poden negar. Ell va assumir, en el seu dia, negociar amb Mariano Rajoy una sortida per Catalunya; el líder del PP es va negar a moure fitxa. Ell va posar el lideratge del full de ruta, amb tots els passos ben estipulats, per portar el país a votar (9N) sobre el seu futur; i votar, es va poder votar. Ell ha fixat de forma inequívoca la seva opció i la del seu partit, Convergència; i ho ha portat fins a les darreres conseqüències trencant la societat que feia 37 anys que tenia amb Unió Democràtica. Per tant, Mas ha intentat negociar amb Madrid, però Madrid no ha volgut negociar; ha intentat fer un referèndum legal, però l’Estat no ho ha permès; ha intentat fer una llista unitària forta i sòlida, renunciant fins i tot a encapçalar-la, però els destinataris de la proposta no ho han volgut; ha marcat per primera vegada a la història de CDC el camí a seguir i s’ha atrevit a deixar pel camí, Unió; ha explicat a mig món el contenciós català donant una imatge d’home d’Estat… Què més ha de demostrar el president? Aquell noi dels encàrrecs ha demostrat patriotisme, energia, modèstia, valentia i imaginació. Què més ha de fer?
Per si quedava algun dubte, ara, el president fa un pas més. Es podria dir que ha interioritzat el concepte de nova política i ha proposat a la societat civil, d’estructura legítimament polititzada, que lideri una llista transversal per anar units al 27S. L’estratègia és possibilista, si l’Assemblea, l’Òmnium i l’AMI van ser capaços de mobilitzar tot el que van mobilitzar, segur que no hi haurà ningú millor que ells per tornar a fer sortir al carrer, per votar, els partidaris del Sí. Ells tenen les eines que poden possibilitar engegar el turbo de la il·lusió, que deia el president Mas. I no serveix afirmar que l’ANC, l’Òmnium i l’AMI no estan polititzades. Només cal fer un cop d’ull als que les dirigeixen per posar sigles al costat. A més, quan Carme Forcadell va dir, “President, poseu les urnes”, no estava fent política? Quan Jordi Sánchez va afirmar, “el debat sobre la llista única està tancat”, no estava fent política? Aquestes entitats han fet política, i tant!. I sort n’hem tingut.
Però pot passar que aquestes entitats declinin l’oferiment de Mas i es vagi a les eleccions del 27S amb el model de la vella política. Si el resultat de les eleccions és favorable a les tesis sobiranistes per una majoria prou àmplia, dos terços per exemple, tot el procés que s’haurà viscut quedarà com una simple anècdota. Però si el resultat no permet començar a moure els fils per pactar la separació amistosa amb Espanya, alguns hauran de donar moltes explicacions perquè se’ls exigiran responsabilitats polítiques per haver mantingut una actitud immobilista i no haver estat prou generós. I quan arribi aquest moment, si és que arriba, el president Mas podrà explicar que ell s’ha mogut, ha proposat i ha estat disposat a perdre els llençols que han calgut per assolir l’èxit però que els seus interlocutors sempre ho han rebutjat. Amb tots els moviments que ha fet, com a mínim, s’ha garantit que si el 27S no surt bé, els catalans no ho percebran com que és culpa seva.
