Una virtut que sempre he admirat dels comanches és la seva relació amb el lideratge. La nostra educació (entre judeocristiana i capitalista) ens empeny a respectar, seguir i admirar a certes persones simplement pel lloc que ocupen. “Honraràs el teu pare i la teva mare”, Èxode 20:12. No ho diu pas la Bíblia que els pares hagin de merèixer aquest honor. Ni tan sols que s’hi hagin d’esforçar. Honra’ls. Perquè són pares. I us asseguro (ara que jo ho sóc) que molts no mereixen cap mena de respecte.
Aquest concepte s’ha calcat en la política. Respecta els líders (polítics, sindicals, reials, socials) no tant pels seus mèrits sinó per la posició que ocupen. Fins fa poc el president era el president (una mena de pare) i més enllà del que fes, mereixia la nostra confiança. Bona prova d’això és el drama nacional provocat pel cas Pujol. “No m’ho esperava”. Com si realment fos el nostre pare.
Els comanches tenien una idea de lideratge radicalment diferent. Era líder NOMÉS aquell capaç de conduir-los amb èxit fins al seu objectiu. Si pots portar-me fins l’èxit, et seguiré. Si m’hi portes dues vegades, seràs el meu líder. Si no, en buscaré un altre o, potser, lideraré el grup jo mateix.
En aquest sentit els catalans hem evolucionat favorablement. Cansats de la política del segle XX, hem fet un salt cap a les tribus del segle XVII. El Procés ha destruït les velles sigles i ha posat cap per avall les estructures inamovibles de la nostra política. Traduït a un concepte que tots tenim més apamat: el centre està desapareixent.
Però aquesta desaparició no és ben bé el resultat de la radicalització ideològica, sinó el triomf de la política efectiva. QUI ens pot portar SEGUR al nostre objectiu (ja sigui la independència o la unitat amb España)? Els nous votants s’estan comanchitzant de manera irreversible. Fins i tot el president s’està comanchitzant. Cada cop parla més clar, s’ha desfet d’Unió per perdre llast, somriu quan xiulem l’himne a la final de Copa i diu que plegarà sí o sí després de la propera legislatura. S’ha radicalitzat, diuen els que encara no entenen el canvi de paradigma. En realitat s’ha COMANCHITZAT. Té clar l’objectiu i entén que el seu lideratge ja no recau en les seves sigles, en la història del seu partit, en els equilibris amb altres governs ni en un respecte paterno-filial que ja no existeix. És líder perquè una societat comanche exigeix només una cosa: que algú els porti a l’objectiu. Una partida de búfals o la independència. Digueu-li com vulgueu.
