Vaig tenir la sort de poder editar la correspondència entre dos dels més grans catalans universals: Pau Casals i el doctor Trueta. Tots dos van excel·lir en les seves professions; tots dos van exiliar-se; tots dos van lluitar amb les seves armes, un arquet i un bisturí, per la pau; tots dos van ser candidats al Premi Nobel; tots dos van gaudir del reconeixement incondicional dels seus contemporanis; tots dos van defensar la democràcia, la llibertat i la dignitat de l’home; tots dos van mantenir una catalanitat insubornable.
És difícil trobar-se amb dos catalans més universals que Casals i Trueta i que aquesta definició realment no sigui exagerada i és sorprenent constatar com només des de la fidelitat a un poble s’assoleix una projecció simbòlica a tot el món. Per Trueta, Casals fou l’home que s’enfrontà al món amb el seu violoncel mut; per Casals, Trueta representava l’excel·lència professional i la voluntat de progrés de la ciència al servei de l’home. Tots dos s’adonaren ben aviat que lluitaven pel mateix: la pau i la llibertat.
És aquest camí que feren conjuntament, les seves vides paral·leles, el que enlluerna d’aquests dos grans homenots: el compromís amb una pàtria, lligat a la vindicació d’uns ideals; el combat contra la mediocritat i la mesquinesa; la cultura de l’esforç; l’èxit entès en clau de col·lectivitat nacional. I, per descomptat, una inequívoca manifestació política.
L’any 1955, Casals feia les següents declaracions: “La persecució que el règim franquista infligeix a Catalunya des de fa setze anys hauria de revoltar totes les consciències del món” I afegia, la que per mi és una de les seves grans frases: “La llibertat, com la pau, també és indivisible”.
Justament. Aquest caràcter indivisible, innegociable de la llibertat és una idea poderosíssima. De fet, la idea que ha guiat les grans revolucions de la humanitat.
Al meu entendre, el procés cap a la independència de Catalunya ha sabut virar de posar l’accent central en el que en podríem dir “la identitat” vers el de la “la llibertat”. Aquest gir és la causa de totes les conseqüències polítiques que vivíem. Qualsevol ciutadà, entitat o partit polític s’enfronta avui, ara, a aquesta pregunta: la llibertat indivisible de Catalunya. Sí o no. I ha de respondre’l en consciència.
Tot és tan senzill com escoltar una suite de Bach per cello, tocada per Casals. Catalunya subjecte polític sobirà, sí o no. Catalunya independent, sí o no. Tot comença, sempre, per la llibertat.
