Per algun motiu que desconec, en Duran està fermament compromès amb la idea que Catalunya no sigui mai un nou estat d’Europa i mirarà d’evitar per tots els mitjans que les persones puguem decidir, tant dins com fora del partit. A Unió, a la seva manera, ens ho ha dit un munt de vegades des de fa molts anys.
En Duran i el seu entorn aspiren a beneficiar-se del suport dels votants no independentistes de CiU, un segment electoral no menyspreable, oferint quelcom que ells més que ningú saben que és impossible: millores reals pactades amb Madrid. Mai arribaran, però és una proposta que plantejada com a moderada, centrista i constructiva (“Catalunya al centre”, “Construïm”…) no dubto que oferiria interessants rèdits electorals durant alguns anys, basats en un miratge que tard o d’hora desapareixerà, i amb aquest, possiblement, la força política que l’hagi emparat (Unió, Construïm o la que sigui).
Tal com deia Aznar (“abans es trencarà Catalunya”…), per evitar la independència cal trencar la unitat del sobiranisme. Fa anys que hi treballen, soterradament, tensant cada dia les relacions entre CiU i ERC, esclatant de manera desmesurada a la menor crítica de qualsevol quadre convergent (recordeu en Sánchez Llibre cridant desfermat “Ja n’hi ha prou”!), i ara, en la darrera estocada, plantejant amb total semblança democràtica una pregunta a la militància a través de l’operació política més intel·ligent i alhora maliciosa que recordo.
Molt em temo que pot guanyar el sí a una pregunta, “La Pregunta”, que aparentment demana el suport de la militància a un procés integrador per la plena sobirania per a Catalunya, democràtic, dialogat i amb seguretat jurídica, buscant el marc europeu i la cohesió social i territorial.
Qui podria estar en contra d’això? A Unió, ningú. Però la realitat està volgudament amagada. Per en Duran, l’escenari ideal és un pacte amb l’Estat, en el millor dels casos federalitzant, que inclogui qüestions lingüístiques, culturals, d’infraestructures i fiscals, i que sigui sotmès a les urnes. Aquesta és la seva visió del procés i del nostre dret a decidir, aquesta és la “plena sobirania” que vol que exercim, la seva visió de la idea de confederació. I d’aquí no el mourem, per molt que una vegada i una altra l’Estat digui que no i el deixi en evidència.
I tot i així, això és precisament el que se’ns pregunta de forma recaragolada. Ens proposen que donem suport a una estratègia de negociació sense data límit, que en realitat no és res més que seguir pidolant el que és nostre davant l’Estat prepotent:
– No es defineix “procés”, almenys directament, però s’entreveu la visió que es proposa quan es rebutja un procés constituent al marge de la legalitat espanyola. Això, per cert, suposa un pas enrere evident respecte la Declaració de Sobirania, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, el programa electoral de CiU 2012 i la mateixa doctrina d’Unió.
– S’insinua la reclamació de majories qualificades (cohesió social i territorial, en aquest context, vol dir això) i persistents (cap generació no pot fixar…). Per al 27S s’exigeix majoria de vots, no d’escons, en contra del criteri del president Mas.
– Es condiciona el procés a la voluntat de diàleg de Madrid i a un acord previ. S’exclou la unilateralitat, si Espanya no dialoga, senzillament, no hi ha procés. De fet, exigeix la unanimitat de tots els estats membres de la UE (no només Espanya).
– El procés de diàleg i de construcció d’acords s’ha de fer sense limitacions temporals (“voluntat de persistència”).
En definitiva, allà on se suposa que diu procés integrador, plena sobirania, democràcia, diàleg, seguretat jurídica, Europa i cohesió (que bonic!), en realitat hi diu bloqueig del procés, exclusió dels que pensem diferent dins el partit, greu limitació del dret a decidir, submissió a la voluntat d’Espanya, acceptació del marc legal opressiu del sistema constitucional, pervivència de l’Europa dels estats i manteniment del dany a la cohesió que implica el dèficit fiscal. Això és el que avalaríem votant sí aquest diumenge.
Si guanya el sí, Unió plantejarà la seva “aportació al procés” en els termes que acabo de descriure, que són òbviament incompatibles amb els de la CUP, amb els d’ERC i amb els de CDC. Així, es forçarà el trencament de la federació poques setmanes abans del 27S, la fractura de la gran força política sense la qual tot progrés nacional és impossible. I es farà amb un mandat democràtic impol·lut de la seva militància, havent fet el que no ha fet ningú: un militant – un vot, per decidir les suposadament raonables aportacions d’Unió al procés (democràcia, diàleg, seguretat jurídica, Europa, cohesió… qui negaria aquests “criteris”?). Semblarà que són els altres els que expulsen Unió de CiU i de la unitat sobiranista. Es farà veure que són els altres els que s’han radicalitzat, que volen fer les coses de qualsevol manera amb grans costos i incerteses per a la societat (allò de la brúixola i el cronòmetre). I així es posicionarà en el lideratge d’un espai del catalanisme que aspira aparentment, només aparentment, a les més altes fites amb seny, seguretat i diàleg.
El trencament de la federació provocarà la desestabilització a l’administració municipal acabada de constituir, ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Molts electes d’Unió ho tindrem magre. El sobiranisme perdrà gran part de la seva força per a les decisives eleccions del 27 de setembre. Perquè a banda del colauisme, de la crisi, del fenomen Podemos, de la corrupció real i la inventada, del descrèdit, del CNI, la UDEF i el grup Godó, o potser al costat de tot això, el motor central del sobiranisme s’haurà partit en dos.
Catalunya farà un pas enrere amb danys molt importants en la moral del país. Però es refarà. No aconseguirà alliberar-se de l’hemorràgia econòmica que li suposa Espanya i seguirà patint la manca d’uns 300.000 llocs de treball que la mateixa economia genera però que ens són fiscalment arrabassats any rere any. 300.000 persones aturades més de les que tocarien, 300.000 persones que pateixen. Així, la cohesió i la justícia social romandran seriosament afectades. La cultura catalana perviurà enmig de l’ofec hispà, però perviurà. I anirem suportant estoics, com som els catalans, el permanent insult a la intel·ligència que suposen les polítiques infectes de ministres com ara Wert, el sou del qual financem religiosament, any rere any.
I mentrestant, allà enmig en terra de ningú, existirà una força, una força antiga, abans federada, ara independent, que tindrà uns quants diputats i alguns regidors durant una, potser dues legislatures. I com que són gats vells i coneixen tan bé els ressorts de la política i el poder, potser sabran consolidar-la i adaptar-la a les conjuntures de l’avenir.
Un descomunal desastre, en definitiva, tenyit de moderació, d’intel·ligència i de democràcia. La cerimònia de la confusió millor orquestrada que he vist, perpetrada pels que diuen voler fer les coses ben fetes, que són els mateixos que després de més de tres dècades al poder del partit han assolit les més altes cotes de divisió interna, decreixement i endeutament.
Som només uns pocs milers els que votarem aquest diumenge i desencadenarem tot això. Ho tenim pelut. Enfrontem uns mestres de l’embolic que compten (en exclusiva) amb l’estructura del partit i la d’alguns dels mitjans més importants del país. Ens plantegen “La Pregunta” de manera que els que volen un sí a Catalunya hagin de votar no, alhora que diuen que els del sí també han de votar sí. Sibil·lina intel·ligència, lamento dir-ho, quina llàstima, quin malbaratament de neurones, energies i recursos per dificultar el vot de la militància, per maquillar de democràcia una voluntat que no és una altra que la de trencar el procés; cosa legítima, d’altra banda, si no es fes d’amagat. Em ve a la memòria el suprem ideal de Carrasco i Formiguera…
Al davant d’això, què hi ha: doncs molt, moltíssim. Hi ha il·lusió, veterania i joventut, ganes de fer les coses ben fetes. Hi ha valors. Hi ha la majoria de les persones que ens movem al partit des de fa molts anys, però no totes les que caldria (puc sentir en la meva imaginació els aplaudiments de la cúpula amb cada baixa, amb cada desencantat que diu “fins aquí! Ai! Companys, no vèieu que regalàveu el partit abans d’hora? Com us necessitem ara en l’hora crítica! Us necessita el país!). Hi ha dedicació, arrasem a les xarxes. Hi ha talent i mobilització. I hi ha, sobretot, esperança; esperança de poder jugar un paper important a redreçar el rumb d’un partit que potser no serà decisiu des del punt de vista quantitatiu, però sí que ho serà qualitativament per al futur del país.
Serà suficient? No ho sé. Hem d’aconseguir poc més de 2.000 vots, 2.000 persones que no guixin la papereta, que no escriguin res perquè ens l’anul·laran. Només la casella del no. 2.000 militants d’Unió que votin no per dir sí, sí al futur, sí a Unió i sí a Catalunya.
El meu suprem ideal no és la independència, és contribuir a fer del nostre un país més just, econòmicament ric i culturalment obert i avançat. El nostre país, i tots els altres. I això, m’ho he mirat a fons des de la fredor dels economistes, passa per la independència. No hi ha un altre camí.
Les societats justes necessiten també una política nova i millor. Que pren el bo i millor de la vella, que n’hi ha i molt, i és capaç de replantejar-se a si mateixa per servir millor la societat. Unió ha de fer-ho, ha de refer-se des d’uns fonaments que, creieu-me, són immillorables. El nostre partit pot tenir un futur brillant de servei al país, si fa el que ha de fer.
Per aquestes raons, aquest diumenge votaré no, espero de tot cor que guanyi el no i us demano a tothom que fem que guanyi el no. Militants, no militants que coneixeu militants, compartiu criteris, esmicoleu “La Pregunta” i feu veure tothom fins a quin punt seria un error històric donar suport a aquesta proposta. Impulsem el no per dir sí a Catalunya, és embolicat però no ens han deixat cap altre camí.
Dono gràcies. Gràcies, presidenta De Gispert; gràcies, president Rigol. Gràcies, Toni, Pep, Marta, Carles, Titon, Mercè, Dolors… Gràcies diputades i diputats i molts altres dirigents que heu posat com sempre el vostre talent al servei del país, ara allà on més cal. Gràcies a tothom, a “Fem-ho!”, digníssims hereus de la Unió de 1931. I especialment als companys DUIistes del Vallès, sou una canya! Sé que no forma part de la naturalesa de molts de vosaltres emprendre aventures com aquesta, sé que som el partit de la gent d’ordre, de la gent tranquil·la. Però ens han tocat la fibra (país i justícia social), ens han dit deslleials, a nosaltres! I, per fi, ens hem encès. Espero que no serà massa tard.
Tossudament alçats, segarem cadenes.
