Josep Antoni Duran i Lleida va despuntar aviat i va ser nomenat president d’Unió de Joves –les joventuts del seu partit– el 1977. Superada la primera adolescència, duu trenta-un anys com a president del comitè de govern d’Unió Democràtica; de manera ininterrompuda des del 1987. Falcat en aquest liderat, ha fet tots els papers de l’auca en política, a Catalunya i a Espanya. És un parlamentari hàbil i un orador brillant. Ha donat estabilitat, veu i coherència al seu partit. Aquesta és la cara clara de la lluna. L’amagada parla d’un dirigent que ha sumit Unió en el clientelisme i en la submissió orgànica. I també d’un polític amb un rampell de mal geni que el supera. Un líder que ni oblida ni perdona. Un monarca de les sigles més polítiques més veteranes de Catalunya que ha convertit el seu càrrec, necessàriament provisional, en vitalici i hereditari.
Qui pot negar que Duran és una gran bèstia política? No ho poden fer, per exemple, els successius rivals que han intentat destronar-lo i que s’han estavellat, una vegada i una altra, contra el mur de l’obvietat. Josep Maria Vila d’Abadal, un dels dirigents polítics més decisius i brillants que han brotat en aquest país en els darrers anys, es llepa les ferides encara obertes.
Però no hi ha cap regnat que duri cent anys ni cap monarca que no declini. També Duran. En els darrers anys el líder d’Unió ha accentuat els defectes i els nervis. Ha rebutjat l’opció per la qual s’ha decantat la majoria del catalanisme polític i ha esperat debades un gest de Mariano Rajoy que legitimés la seva opció. La denominada tercera via, que no és més que un pacte amb l’Estat per mirar de passar la situació amb una certa dignitat. Aquesta pretensió i l’activitat digital compulsiva i descarada de Josep Antoni Duran i Lleida l’han situat al centre de les ires dels sobiranistes més impetuosos. Alhora ningú li ha reconegut l’intent i l’esforç ni a Barcelona ni a Madrid.
Duran vol i dol. No sap si mantenir-se al davant del seu partit o articular un artefacte més útil i controlable. No sap si mantenir la pretensió de voler domesticar la dreta espanyola més absurda o retirar-se definitivament d’una carrera política excessiva. Els seus dubtes hamletians sobre un crani irritable fan mal al seu partit. I l’ha portat al disbarat de proposar una pregunta a la militància que no sap ben bé ningú què vol dir.
Això farà Unió aquest diumenge: el ridícul. Perquè cap militant del partit anirà a urnes sabent quines seran les conseqüències del sentit que prengui el seu vot. No entenen exactament, els militants socialcristians, què se’ls pregunta. Si donar la confiança al seu comitè de govern vol dir continuar en el procés al costat de Convergència o si, per contra, implica separar-se’n per una discrepància evidenciada al llarg de cinc punts ambigus i imprevisibles.
El que sí que saben els militants és que el vot contrari afeblirà Josep Antoni Duran i Lleida. Dispararà el seu mal humor crònic i facilitarà un canvi en la cúpula del partit encara indefinit. Això ho saben els militants i ho sap tothom. També Duran, que ahir ho va fer explícit. L’únic que no ho volia saber, o que no ho volia dir, és Antoni Castellà, que, insegur i esvarós, disputa el liderat a Josep Antoni Duran i Lleida. I així no es guanyen les batalles polítiques. I encara menys contra reis eterns.
