La proposta llançada dissabte a Molins de Rei per Artur Mas va entusiasmar a molts i va desconcertar també a molts. És una proposta inesperada, sorprenent, que capgira el panorama previst per a les eleccions del 27 de setembre.
a)El president va traslladar clarament la responsabilitat de generar una candidatura independentista, transversal i guanyadora a l’ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI).
b)També va constatar que el pol que es pugui articular entorn Podemos, ICV-EUIA, Procés Constituent, etcètera, no té com a prioritat la independència, sinó una altra cosa, que endinsa les seves arrels en la lluita de classes. No els va situar com a enemics –al contrari, es va mostrar respectuós-, en contra del que propaguen alguns, però tampoc com a aliats.
c)Artur Mas, com ja havia fet en la conferència de novembre, no va posar com a condició que ell hagi d’encapçalar la llista electoral que es pugui bastir des del moviment sobiranista.
La principal raó que va donar per a fer aquest moviment és la manca d’acord entre partits per fer una llista unitària independentista. En l’origen hi ha la negativa d’Oriol Junqueras, qui, tanmateix, aquests dies crida a una llista unitària de l’esquerra independentista (és a dir: de tothom excepte Mas). Atesa aquesta situació, el president opta per recórrer a la societat civil, que tan abastament ha demostrat la seva capacitat d’organització i mobilització.
Té alguna possibilitat la proposta de convertir-se en realitat? Al meu parer és difícil. Qualsevol que conegui mínimament les interioritats de les tres entitats sobre les que recau l’encàrrec ho sap. Cap d’elles no es troba en aquests moments a estalvi de la lluita entre de els egos, les faccions, els partidismes i el joc brut.
La recent elecció de Jordi Sànchez com a president de l’ANC va resultar tot un calvari, a pesar del bon perfil del candidat. Les desavinences, sovint ratllant el ridícul, van abundar i només la bona voluntat d’alguns i la sort van fer que el procés no acabés descarrilant o conduint a un resultat poc encoratjador.
Què passarà si Jordi Sànchez, Muriel Casals i Josep Maria Vila d’Abadal no se’n surten? Mas haurà de recórrer al Pla B (és a dir, al que abans era el Pla A) i posar-se al capdavant d’una llista amb gent dels partits i gent de la societat civil, l’anomenada ‘llista de país’, una llista nítidament independentista que ha de ser potent i acollir un espectre ideològic molt ampli.
