Entre el full de ruta del president, el plebiscit de Duran, el camuflatge “podemita” dels eco-socialistes, la marca blanca del PP, i els dubtes entre revolta social o independència dels republicans, la major part dels partits a Catalunya han quedat superats pels esdeveniments. No parlo del PSC perquè el fet d’haver tingut a la vegada el poder municipal, autonòmic i central el va fer morir d’èxit molt abans que a la resta: va haver de dir que sí i que no a Catalunya al mateix temps, i aquesta contradicció no hi ha memòria de peix que l’aguanti. Per a la resta és l’actual confluència d’una crisi que es percep com pitjor que mai i un seguit de quadres polítics madrilenys insuportables en el posat i l’acció que han dut una onada de gent majoritàriament pactista a pensar en un Estat propi com a eina de millora, i és aleshores quan es produeixen passes endavant i enrere, preguntes trampa i processos incerts amb companys de viatge no sempre fidels.
Els pactes municipals han deixat clares ben poques coses (catàfora): la desfeta del PP que sols podia governar amb majoria absoluta o amb la crossa, que no va ser prou forta, de Ciutadans, i el fet que fins i tot qui semblava tenir molt clar que la independència era una prioritat (ERC) ha optat per pensar amb un “peixalcovisme” propi de la CiU d’altres èpoques, perquè el millor és assegurar-se que ningú els ubiqui amb la “insensible dreta”. De nou, com si no es recordés res del que van fer per endeutar pobles i ciutats amb polítiques socials irreflexives i promeses d’un manà inexistent, el món gira a l’esquerra, sense haver pensat el model amb el qual la socialdemocràcia sortirà de la seva crisi estructural. Sols està clar que el que és l’altre no ha de ser.
Però, no ens enganyem, tard o d’hora tots els partits que es diuen d’esquerra (més rupturistes o menys) hauran de dir, perquè la crisi econòmica no sabran resoldre-la, si estan o no per jugar la carta de la separació, per intentar una autonomia fiscal i financera que potser permeti una millora de les condicions de vida, i un espai de respecte on dignificar més enllà del que és material, les persones per les quals diuen treballar. I amb aquesta carta sobre la taula de joc no és que les famílies es divideixin, com va dir el ministre Fernández-Díaz, és que els partits hauran de resituar-se, refundar-se o desaparèixer, perquè els seus integrants sobre aquest tema tenen concepcions diferents: abans la independència, després la ideologia o al contrari? Abans el cop d’efecte (la DUI) i després la negociació o a l’inrevés? Abans votar assembleàriament si es va i a què, o decidir entre els quadres, com s’ha fet sempre? I en la resposta a aquestes preguntes el procés es va afeblint de manera inexorable.
La major part del panorama, però, sembla de ficció: si a la consulta d’UDC està participant no més de la meitat de la seva minsa militància; si en les primàries del partit que parla de les primàries com la panacea universal de la regeneració política participaren la quarta part dels seus (teòrics, sempre) militants; si a Chacón ningú li tossirà per liderar el PSC a les properes generals a Barcelona (com si tinguessin clar a aquestes alçades si es diu Carme, Carmen o les dos), de què parlem quan parlem de nova política? Si Junqueras pot signar el full de ruta i a la vegada pactar amb Colau al baix preu de què aquesta sortirà al carrer el dia 11 de setembre, “com ha fet sempre” (perquè en sí mateixa la data no ha estat mai expressió inequívoca d’independència), què ens queda de l’acord a què va arribar amb el president Mas?
El president Mas està sol. Però no s’atura. Rajoy li ha demanat que deixi estar la seva paraula (una cosa, ha dit, més pròpia del XIX) per evitar mals majors. Em consta que molta altra gent ho ha fet, això de què ignori el que es va comprometre a fer el novembre de l’any passat. Però en un moment com el present, quan la gent de la política, sense excepció, ha demostrat que pot dir una cosa i la contrària si el preu paga la pena, la figura de qui encara creu en la paraula, malgrat totes les batalles que pugui perdre en el viatge,emergeix com una sola i senzilla veritat: si no hi ha força major que ho faci impossible, complir les promeses forma part de l’exemplaritat que la ciutadania necessita. No han estat aquestes unes municipals gaire exemplars; ha semblat més aviat com si un programa informàtic, on totes les posicions trontollen minades pels virus malignes, els nostres pecats capitals, hagués intentat recargar-se per continuar fent el mateix de sempre. La paraula, fins i tot si dóna error, esdevé enmig de la desfeta moral, un petit però incommensurable bri d’esperança.
