Si hi ha quelcom que reclama la ciutadania catalana en aquestes hores d’acceleració i de canvi polítics no és altra cosa que claredat i concreció. La gent vol saber el que vota i, tan o més important, el grau de compromís dels seus representants i la seva fiabilitat i fermesa. S’han acabat mitges tintes, peixos al cove i entendre seny com a rebaixa negociadora. De tot això alguns partits polítics no ho han fet prou bé o, si més no, ho han comunicat de forma deficient. La ciutadania exigeix i vol canvis no només de forma, també de contingut. No fer-ho ens atansa al populisme que a Catalunya, val la pena pensar-hi, és sinònim d’espanyolisme.
Quan l’actual direcció d’Unió Democràtica de Catalunya ens parla “d’eixamplar les bases socials del procés i la plena sobirania de Catalunya” la gent no entén a què es refereixen ni el que volen dir. O pitjor encara fan que la gent cregui que es serveixen de circumloquis i d’eufemismes per evitar compromisos valents i duradors a favor de la independència. Quan parlen d’estat propi no ho fan com a sinònim d’estat independent i amb això fan mal a Catalunya, a la història gloriosa de la pròpia Unió, amb morts i exilis a les seves esquenes, i a la continuïtat i coherència d’aquest partit.
Per a molta gent el trencament de CiU és molt dolorós. Amb les seves lògiques imperfeccions, ha estat globalment un projecte reeixit, una eina útil pel catalanisme i per la reconstrucció nacional i econòmica del país. Però el temps passa i el que era vàlid, per allò de la conjuntura, pels setantes, vuitantes i, fins i tot norantes, avui ha quedat clarament obsolet i démodé.
La Unió d’en Duran i Lleida no és ni carn ni peix, ni dolç ni salat, ni prou espanyolista ni suficientment catalanista. Aixeca dubtes a tort i dret, no raona, esperona la por i el dubte. Això no és fer política.Aristòtil ens diu que en el terme mig rau la virtut però el terme mig de la virtut no és mai abandonar els teus per posicionar-te al bell mig de l’adversari i la teva pròpia gent. Això és altra cosa que Castellà i tants altres militants d’Unió ho han vist molt clar. De fet ja feia temps que ho veien però creien que l’ombra d’en Duran era llarga, segurament menys llarga del que ara ha demostrat ser i per això no actuaven. La política, mal que ens pesi, té d’aquestes coses i actituds.
Unió Democràtica de Catalunya quan s’uní a Convergència a finals dels setanta aportà al partit de Pujol i Roca –fill de dirigent d’Unió per cert- una pàtina de dignitat, d’història i distinció que els mancava als convergents. Figures com els senyors Coll i Alentorn, Xicoy, Bassols i molts d’altres influïren de manera fonamental en la configuració d’un nou espai de centre catalanista que havia d’assentar les bases per la reemergència nacional del país després de dècades de foscor i d’extremismes de dretes i esquerres. Unió, fidel a la bona tradició democristiana, atorgà rigor, serenor i una visió superadora dels conflictes viscuts. Seguint aquesta tradició Unió no pot abandonar el catalanisme en aquesta hora tant decisiva.
Lamentem els que no ho han vist i es perden pel camí, llarga vida als companys d’Unió que qüestionen lideratges estèrils i caducs i afronten els nous temps amb la vella política d’Unió: la de Carrasco i Formiguera, Trias i Peitx, Roca i Caball, Vila d’Abadal etc.
