No tinc per costum de rabejar-me en els comentaris miserables que, amb pretext fútil o sense ni tan sols necessitat d’aquest, sovintegen a les xarxes socials (socials?), en relació a Catalunya, els catalans, la llengua catalana, la bandera, etc. Però he de confessar que, l’altre dissabte, després de la victòria del Barça a Berlín, vaig caure en la temptació d‘escriure al twitter els mots “catalans, Barça, bandera, Piqué”, a veure què. I déu n’hi do, de l’odi, de la incultura, de la xenofòbia, de la ignorància, de la catalanofòbia i de la mala llet que hi vaig trobar, surant!
La cosa va així: “Putos catalanes, que asco me dan”, “Asco de catalanes, poca vergüenza tienen”, “Vergüenza ajena la bandera que acaba de plantar Piqué en el centro del campo”, “Si el Barça gana hoy, que alguien ponga una bomba en Canaletas”, “A los catalanes hay que darles un tiro en la nuca”, “Que caiga una bomba atómica ya en Berlín”, etc, i així anar fent. Criden l’atenció unes quantes coses: en primer lloc, que hi hagués qui confongués la bandera independentista amb la bandera catalana històrica, pròpia dels territoris de l’antiga confederació, sobretot si es té en compte que, a més de la bandera nacional, hi havia també la d’un club de futbol. Sorprèn, per altra banda, tants escarafalls amb la bandera catalana, quan no es produeix cap comentari amb el fet que, per part de jugadors del Barça, s’exhibís també la de Croàcia, Brasil o, fins i tot, les Canàries. Cadascú, doncs, va fer ostentació de la bandera que, en aquell moment de joia, millor representava els seus sentiments i emocions. I el rellevant del cas és que ningú, cap jugador del Barça, no va entendre que aquesta bandera símbol de la joia podia ser, precisament, l’espanyola. El mateix entrenador féu onejar la bandera plantada per Piqué, amb tota normalitat. Els símbols simbolitzen, és així d’elemental i potser algú s’hauria de preguntar a Espanya perquè, justament, en aquesta ocasió i en d’altres, a ningú no se li acut, espontàniament, de fer voleiar la rojigualda. De debò són tan ignorants els uns com per no saber distingir una estelada d’una bandera que no ho és? De veritat són tan ingenus els altres com per esperar, sincerament, que en una nit com la de Berlín, algú hagués gosat exhibir la bandera espanyola?
Tal i com va tot, la bandera espanyola, al nostre país, ja fa temps que ha deixat de ser la bandera nacional, si és que mai a la vida ho ha estat per a algú. Avui, només la veiem en els edificis oficials de l’administració espanyola, en solitari, expressant el seu caràcter d’autoritat dominant, en els de l’administració catalana, de forma obligatòria, i en els partits i entitats inequívocament espanyolistes i contraris als nostres drets. La catalana, en canvi, apareix pertot, de vegades massa i tot, de forma que tant te la pots trobar en una paradeta d’un sindicat, d’una entitat cultural, religiosa, esportiva o en una mostra de productes d’alimentació. Fa, doncs, la funció de bandera nacional, col·lectiva, de tots, perquè tots s’hi senten representats. Per això, una bandera catalana com a distintiu pot ser qualsevol cosa, en el millor sentit de la paraula, mentre que l’espanyola, en canvi, només en pot ser una de sola i no, precisament, bona.
En fi, mai no hi ha hagut cap polític espanyol, de dretes o d’esquerres, que hagi tingut la valentia de denunciar, públicament, la catalanofòbia i fer caure tot el pes de la llei per uns fets i actituds reiterats que, a la Unió Europea, serien delicte. Mai ningú no ha demanat respecte per la llengua catalana, ni s’ha preocupat pel seu desplegament en tots els àmbits, simplement perquè tampoc mai no l’han tinguda com a pròpia. No vull dir que tota la societat espanyola pensi així, en absolut, però l’al·lèrgia a la diversitat cultural, lingüística i nacional, sobretot si aquesta és catalana, és de dimensions tan colossals i tan arrelada, que ningú no pensa, honestament, a canviar aquesta situació. Comprendran bé, doncs, que si senten vergonya de la nostra bandera, si menystenen la llengua i la persegueixen, si els fem fàstic com a poble, ens demanem per què romanços volen que continuem a Espanya, si no ens poden sofrir? La simple resposta a aquesta pregunta hauria de ser motiu perquè, els catalans de totes les procedències, obríssim els ulls, ens despertéssim i anéssim deixant de banda les performances patriòtiques anuals per a decidir-nos, d’una vegada, a actuar en conseqüència a les urnes, sense embuts, ambigüitats, ni dubtes. Que potser ja és hora!
