Diu David Fernández que ens espera una llarga decadència si el sobiranisme no guanya el 27-S. No serà perquè molts no ho hàgim dit ja unes mil vegades. I no serà, fins i tot, perquè el país i uns quants partits no donin mostres de fa temps d’haver-s’hi posat preventivament, en això de la decadència. En donen símptomes. El país, per exemple, picant l’ham de l’espanyolisme, constantment, i entretenint-se absurdament en polèmiques placebo com la de la xiulada a l’himne espanyol el dia de la final de Copa. Això a l’espanyolisme ja li va bé, li fa l’efecte de les pastilles de sucre que enganyen més d’un malalt que creu, ingerint-les, que millora. Però, al catalanisme, això que li suma? Bucle, pèrdua de temps, baixa volada, braços caiguts, decadència. Això, en clau de país, quan la proposta queda bàsicament en la resposta. I, en clau de partits, també n’hi ha que s’hi han posat, de braços caiguts, a remolc, i veurem igualment si se’n surten, que pinta pelut.
Perquè som a tocar d’unes eleccions catalanes decisives, i qui vulgui sobreviure’n haurà de lliurar la batalla ideològica. Ho vol i ho pot fer Convergència? El meu dubte és, en general, sobre els partits cansats, els que han protagonitzat la vida de les institucions des de la recuperació de la democràcia. Però, a Catalunya, molt especialment va per CiU, amb un PSC i un PP que s’han automarginat a la banda baixa dels partits amb representació al Parlament. CiU, de moment, encara diu que aspira a guanyar, i aquí és on neix la pregunta: per què votar Convergència? Per què fer possible aquesta victòria a què diuen aspirar. I sobretot, per a què?
CiU s’ha definit en l’eix nacional més que mai. Ja sabem que Convergència és independentista i que Unió ho decidirà en uns dies. Però si vol sobreviure a la competència d’ERC, a l’emergència de la CUP i al que ve després del triomf a Barcelona d’Ada Colau (amb la possible derivada nacional de la fórmula de Barcelona en Comú), haurà de desacomplexar-se en el seu model social. Primer, tenir-lo clar, no com a Can Vies. I una vegada a lloc, defensar-lo de forma valenta, com ho fan els seus adversaris, que han crescut. A CiU li va la sort política. I per aspirar-hi amb uns mínims, haurà de deixar de projectar la sensació que va a remolc d’altres, malgrat encapçalar les principals institucions del país. Perquè, fa aquesta sensació o és així realment? Sap CiU què té, què conserva o què ha sumat al seu projecte perquè una majoria la vulgui votar?
Hom pot tenir molt clar per què no votaria la CUP i el “zapatisme urbà” que David Fernández ha dit en més d’una ocasió que defensen. Hom pot tenir clar per què no votar Esquerra o el PP o Iniciativa. Però, un cop arribat a una particular decisió de no-vot, llavors arriba la decisió en positiu: a qui sí votar. Perquè la millor campanya d’autopromoció és creure en un mateix, i que es noti. Ja ho va dir la gran Eleanor Roosevelt: “Ningú no pot fer-te sentir menys sense el teu consentiment”. Val per al país, i per a més d’un partit.
