No és veritat que l’unionisme vagi unit al 27S i l’independentisme dividit. De fet, el no a la independència va tremendament fragmentat al plebiscit. Tres opcions a la dreta (PP, Ciutadans i Unió Democràtica) i dues a l’esquerra (PSC i la coalició Podemos &cia). Són –no em cansaré de repetir-ho¬– cinc maneres molt diferents de dir no a la independència, però tampoc no em cansaré de repetir que les cinc diuen no. I no penso callar per por de ser políticament incorrecte o d’ofendre no sé qui: la nit del 27S les cinc sumen indiscutiblement contra la independència. Les cinc. Aquesta dispersió de llistes del no, però, sembla que no preocupa els unionistes, ni l’estat, ni els grans mitjans, ni l’Íbex 35. Deuen pensar que és la millor estratègia que poden seguir, ves per on.
L’independentisme va molt més unit al plebiscit. Com a màxim seran tres llistes, que a més s’han pres la molèstia d’acordar un full de ruta compartit. De vegades el sobiranisme s’ofega en un got d’aigua i projecta a la societat una imatge neuròtico-depressiva que no li fa cap bé. I els darrers dies hem sublimat aquesta extraordinària capacitat introspectiva. Dissabte passat el president Mas es va equivocar molt reobrint el tema de les llistes, i en comptes de posar-nos a tocar el violí ens hem recreat en una nova baralla dins del fang a la vista de tothom. En fi.
Mentre el sobiranisme perdia el temps parlant d’ell mateix en comptes del país, el Fill de Déu encarnat visitava la colònia, s’apropiava del canvi a Badalona amb un míting i una foto amb l’alcaldessa Dolor Sabater, certificava la defunció d’ICV amb la connivència dels gestors de l’herència del PSUC, i era rebut per l’alcaldessa Barcelona ni més ni menys que a la porta de l’ajuntament. Mister Marshall i la província on fire.
Pablo Iglesias i els seus aliats a Catalunya tenen tot el dret del món a fer la seva política i a més la fan molt bé. El que no s’entén és que l’esquerra no sucursalista es deixi pispar la cartera amb aquesta impunitat. Fa la sensació que ERC i CUP viuen el fenomen Podemos amb acomplexament i una actitud poruga i temorosa. S’equivoquen. Cal baixar a la pista a jugar la partida, defensar la posició, no regalar el discurs social i transformador, i proclamar amb contundència la nostra veritat: que només amb la independència es poden canviar les coses, que treballar contra la independència com fa Podemos és una estafa a les classes populars, és fer el joc a la banca, a l’Ibex 35, als militars, a la monarquia i a la judicatura. I que, ensorrats com estan el PP i el PSOE a Catalunya, a l’establishment només li queda una esperança el 27S: que guanyi Pablo Iglesias.
