Si una cosa ha provocat sorpresa –i admiració- del procés polític que viu Catalunya ha estat el paper protagonista que ha assolit la societat civil. L’Assemblea Nacional de Catalunya i l’Òmnium han estat capaces d’organitzar manifestacions immenses, desbordants i pacífiques que han aconseguit ensenyar al món el grau de mobilització de la societat catalana. La societat era capaç de fer allò que els partits no aconseguien: un moviment unitari.
Ara, però, a mida que s’acosta el 27S, el procés tensa també el paper de les entitats sobiranistes. Se’ls reclama un compromís del qual, fins ara, s’havien mantingut al marge. De fet, el seu èxit era conseqüència directa d’aquesta capacitat de marcar distància. I, evidentment, l’envit ha provocat de manera gairebé immediata que la tensió dels partits hagi contagiat les entitats. Un cop més.
De sobte, descobrim una cosa que en realitat ja sabíem. Que darrera les entitats hi ha els partits. O gent dels partits. Durant molts mesos ha estat precisament aquesta presència de les diferents sigles polítiques la que ha permès jugar en complexes equilibris. La balança no es podia desequilibrar. I escoltar la veu de totes les sensibilitats dins d’ANC i l’Òmnium n’era la garantia.
No obstant, les entitats sobiranistes no són un fi en si mateixes. Tenen un objectiu molt clar. I és possible que hagi arribat el moment de trencar la seva neutralitat per garantir que aquest objectiu no fracassi –un trencament relatiu atès que, una de les formacions en disputa, CDC, ha decidit aparcar les seves sigles i que un dels protagonistes de les candidatures, Artur Mas, està imputat per haver impulsat el procés i ha fixat una data de caducitat a la seva carrera-. El debat se situa, per tant, molt més enllà de la simple brega entre partits. Aquestes eleccions seran excepcionals i les propostes també ho haurien de ser.
O potser no. Potser tenen raó aquells qui volen evitar que els moviments que representen la societat civil s’impliquin en la cursa política. Potser la seva funció ha de ser la de continuar actuant al marge de la batalla electoral.
En qualsevol cas, hauran de ser les mateixes entitats les qui decideixin què han de fer. El que seria inacceptable és que no puguin escollir amb llibertat el camí que considerin més adequat, que se’ls impedeixi entrar en les llistes per un càlcul purament partidista. Això no només posaria en un risc molt greu el procés, sinó que es podria traduir en el final d’aquesta unitat de la societat civil. Toca, doncs, escoltar la gent i no als partits. De fet, els partits ja han tingut molt de temps per posicionar-s’hi.