Bé, doncs ja hi tornem a ser. Hi ha una simple enquesta, amb una candidatura inventada que barreja elements tan difícils de combinar com l’entorn d’Ada Colau, els amics catalans de Pablo Iglesias, el que queda d’ICV, els quatre d’EUiA, una monja youtuber en excedència laboral i qualsevol que li cridi “Sí se puede” a un convergent. N’hi ha prou amb això perquè l’independentisme català, la força més potent i mobilitzadora del país, entri en aquella malenconia depressiva que el caracteritza cíclicament.
Diu El Periódico que hi ha dos esdeveniments que semblaven impossibles, però que ho canvien tot. Un, que l’esquerra alternativa s’ha espolsat “l’etiqueta de minoria política” i, en segon lloc, “l’epitafi de CiU” com a federació. Jo n’afegiria una altre, tant o més històric: Els 9 diputats que li atribueixen al PSC. La federació Periódico/PSC també s’ha dissolt, vejats miracle!
Amb un titularet, el duel Mas-Junqueras ha estat substituït per un Mas-Pablo Iglesias. Et voilà, tothom al darrere. Mentrestant, l’última maniobreta convergent -la de les entitats, per entendre’ns- ens tindrà entretinguts fins les vacances. A ERC ja els ha entrat el pànic/fascinació per la Sexta i els que hi surten i, au, som-hi contra Mas i la seva llista. Això realimentarà la miopia convergent, que -com a Barcelona- pensaran que la bipolarització els beneficia perquè deixa fora ERC. En fi, tot molt subtil.
Queden tres mesos i sabem que hi haurà tres llistes independentistes, totes elles reforçades amb noms de prestigi. Ara és el moment d’assegurar la unitat del 28 de setembre. I que decideixin els catalans, no pas un diari.
