Dins el món independentista sempre hi ha hagut qui no es creia l’independentisme de CiU, a pesar de tots els indicis, i tot per culpa del paper que acabava fent Unió en els moments decisius.
La federació de partits representava una doble dinàmica dins el vell l’autonomisme; la fermesa catalanista a Barcelona i el possibilisme a Madrid. Dins el joc polític creat el 78, tot això rutllava força, i d’aquí els resultats electorals, i la perdurabilitat indiscutible de l’invent. Però el canvi de rumb al qual ens ha forçat l’espanyolisme aferrissat, i el nostre moviment independentista popular, ha acabat obligant a una divisió fulgurant del centre polític català, del qual n’ha emergit una energia insospitada —atòmica—, que ha arrossegat el PSC, fent residuals al mateix temps el PP i Ciutadans i obligant els partits que feien de l’ambigüitat el seu sistema moral a definir-se o a resituar-se dins un espai que cada cop exigeix que les coses siguin —en aquest punt— molt més clares.
El sistema polític del país sempre ha tingut una fesomia diferenciada de l’espanyol, però això ara s’ha fet encara més evident després de les últimes eleccions locals. De cara al 27S s’ha de saber qui està per l’invent de l’estat propi i qui no; qui té prioritats ‘socials’ o qui està enfeinat en tasques més o menys revolucionàries (revolucions de plaça de barri i de consigna envinagrada contra tot i tothom).
Això de l’estat propi no admet gaires bromes ni és un passatemps de cap de setmana; això és molt seriós —massa i tot—, i no es pot enganyar l’electorat, com si això fos una promesa electoral més, o un d’aquells principis abstractes a l’espanyola (com el republicanisme), que al final, després de les festes i les proclames, no acaben obligant a res.
L’estat propi ens exigeix aquesta claredat, aquesta sang freda, aquesta definició una mica quirúrgica o sense contemplacions —talla i cus—, cosa que li dóna una certa violència insospitada en el que serien temps polítics normals, però que, de cara a entrar en aquests moments excepcionals, és inevitable. No és país per ambigus.
I Unió, que encara feia bandera d’aquest vull i no vull, d’aquest sí però no, d’aquest anar fent dins d’un marc que s’estira i es dibuixa sempre a gust de qui mana —o paga— més, doncs no deixava de ser una nosa notable, sobretot si la credibilitat de tot això no és de pa sucat amb oli. El coratge que hi ha rere aquest trencament és fenomenal. Mas ha tret l’estilet. Els que van donant classes de coratge polític però que a l’hora de la veritat no fan res de res, haurien de ponderar quina capacitat de prendre decisions difícils hi ha tant rere el 9N com rere aquest divorci polític, que enterra —per sempre més…— una determinada manera d’entendre la centralitat política del país. Què serà de Duran i Lleida? Doncs la veritat és que m’és completament indiferent. Aquest senyor sabia fer una feina per a qual sobretot les circumstàncies l’han jubilat.
La seva feina era parlar amb l’espanyolisme perquè aquest rebaixés el to i les mossegades i cedís una mica de lloc a taula. Feia massa temps que aquest espanyolisme no el tenia en compte ni per a sortir a les fotos. Qui ha trencat això és l’espanyolisme, doncs, va ser el primer en deixar sense feina el senyor Duran; tanmateix, ell hauria pogut replantejar-se el seu futur reciclant les seves notables energies al servei d’una altra idea de país.
El somni confederal no té qui el sostingui, ni aquí ni a fora, triomf de la inèrcia i fracàs del reformisme. Si Unió passa per les urnes podem acabar de veure si arriba o no al 3% de vots necessaris per a clavar un pobre diputat al Parlament. Per fer això hauria de deixar clar què vol: si ser una mena de tou PP català o un federalisme de dretes, entorn d’un catalanisme per a vídues de secretaris d’ajuntament.
La novel·la del procés s’apropa al seu tercer acte. Mas vol un panorama clar, tant de cara a l’electorat com de cara als observadors internacionals, als quals s’ha de poder persuadir de la força i la nitidesa dels resultats del 27S. Amb l’ombra d’una Unió que encara s’embolicava en tripijocs autonomistes o amb prudències contraproduents sota mil clàusules fosques, això no era senzill.
Els mateixos que critiquen que Mas ara sigui tan determinat abans l’atacaven per tou i per polivalent. Ara escriuen que és autoritari, com abans escrivien que no era de fiar. Mas s’ha desfet de les sirenes que el temptaven encara amb pactismes o propines de camí cap Itaca.
La cosa és dir-ne penjaments, però…, com afirmar que no s’atreveix a fer una consulta interna a CDC, com han fatalment fet els d’Unió, com si hi hagués cap dubte del que volen els convergents en massa! I que es noti que això de l’independentisme és una mala cosa, tot dissimulant que l’unionisme a la brava és encara pitjor. Hem acabat sentint que l’extrema esquerra ara defensa en Duran, de qui n’elogien el tactisme… N’acabarem veient de tots els colors, si no ens morim o ens maten! El més preocupant, però, és el sectarisme dels que diuen que són independentistes, però que amb els convergents no hi volen pactar res de res. En fi, que aquests últims cent dies abans del 27S veurem monstruositats ben divertides. La primera entre elles la provatura d’ERC d’imitar una llista transversal. Al final, tot això de l’independentisme potser morirà d’èxit. Serem tan independentistes que ni ens caldrà l’estat propi, només tirar-nos quatre fotos i anar bevent xampany alteratiu entre rialles impotents. Tots units entorn de llistes dividides.
Anem decidint-nos, doncs, abans que els pallassos de la tele vinguin a dir-nos què hem de decidir i què no, a recordar-nos de què s’ha de parlar i de què s’ha de votar ara i sempre. Els partidaris d’una igualtat que acaba sent una forma d’intervenció controladora i paternalista seran els primers en posar traves a una llibertat que només vol votar i fer possible un canvi de fons en les institucions.
